seva intervenció en els antecedents més reculats de la cartografia de les ciutats i en el seu perfeccionament tècnic. La major part de la intervenció va ser dirigida a posar en evidència que la Barcelona dels segles XV al XVIII no tenia un substrat social i polític adient per a impulsar una producció cartogràfica autòctona i de qualitat. Per això mateix, tampoc no hi havia els recursos tècnics imprescindibles per a fer-ho possible. En aquest context de pensament recolzat en el progrés tècnic com a motor d’avenç, el qual hauria de presidir el tarannà teòric de la resta de les intervencions de les Jornades, Guàrdia va destacar el desenvolupament del dibuix de la perspectiva en el Renaixement com una revolució que va fer possible la cartografia urbana i territorial. I més important encara, va significar la comprensió i el domini total de la representació de l’espai, de manera que d’aleshores ençà es pot entendre sense fissures i projectar-lo adequadament.

En les obres de Brunelleschi i d’Alberti, un argenter i un humanista, convergeixen, a parer del professor Guàrdia, la pràctica de la precisió i l’especulació intel·lectual d’abast global. Ho va remarcar especialment i es va estendre en explicar la tècnica renaixentista d’aixecament de plànols urbans mitjançant la mesura de coordenades polars. Així mateix, va

repassar les principals innovacions instrumentals i matemàtiques que van desembocar en la triangulació pròpiament dita cap a mitjans del segle XVII. Tot això es donava perquè a Alemanya i a Itàlia hi havia l’estímul necessari per al decantament d’aquestes innovacions.

Rere aquest dilatat, i oportú, prolegomen, Guàrdia va iniciar el repàs de les fites de la representació de la ciutat de Barcelona amb la vista primerenca de Vermeyen de 1535, el fons escenogràfic de l’embarcament de Carles V per a l’expedició de Tunis, i el panorama més explícit publicat al Civitatis Orbis Terrarum (1572), o el de Wijngaerde (1568) per a Felip II, el qual va restar inèdit. Tots ells autors forasters amb l’ofici ben après. Unes representacions discutibles, però de factura ben acabada, la qual cosa contrastava amb els croquis escadussers de la trama urbana efectuats pels notaris i els eclesiàstics indígenes.

La cartografia urbana, però, rebrà l’impuls tècnic decisiu amb la cartografia francesa del segle XVII sota el lideratge dels enginyers militars, amb Vauban al capdavant. La sistematització i la uniformització del disseny van ser les seves dèries recurrents i és el context en el qual cal situar les panoràmiques