moviments social urbans contemporanis. Acaben de sortir dos números de la revista City: Analysis of urban trends, culture, theory, policy, action (l’últim del 2010 i el primer del 2011), on s’analitza aquest últim llibre i en què els nostres editors publiquen també uns articles.

L’antologia de textos (capítol tercer) inclou cinc textos i cal dir que la tria dels editors és molt encertada. Tres dels textos resumeixen les idees dels tres llibres bàsics de Soja als quals ja m’he referit. En aquest sentit, el lector o lectora podrà tenir una aproximació molt directa a les idees més importants de la seva obra. El segon i tercer tracten de Los Ángeles i Amsterdam, respectivament. El text sobre Amsterdam (molt curt) és tot un clàssic en els dossiers de geografia urbana i és de celebrar que ara els nostres estudiants el puguin tenir també en castellà. El que es refereix a Los Ángeles (entre 1965-1992) és el més llarg i també potser el més original.

Soja considera Los Ángeles (LA) com un laboratori d’anàlisi, com una finestra des d’on pot analitzar la resta del món urbà: el que passa a LA passarà a altres llocs. Poc després de la rebel·lió de Watts al 1968 jo vaig ser a LA (a Compton, barri mexicà en aquell moment) i després hi vaig tornar al 1989 i al

2002 quan es va celebrar el congrés de l’Association of American Geographers al bell mig del centre financer. El seu text m’ha impactat molt ja que m’explica molt bé l’evolució espectacular que jo hi he vist. En efecte, a la dècada dels 60 LA era “seixanta suburbis a la recerca d’una ciutat” i la ciutat central era insignificant. A la dècada dels 90 l’expansió metropolitana regional ja havia ocupat la major part del radi d’uns 100 km a l’entorn del Civic Center, englobant l’àrea edificada de 5 cinc comtats i una constel·lació de més de 160 ciutats i municipalitats amb una població de quasi 15 milions de persones, amb una ciutat central i un centre financer de primer ordre comparable a Manhattan o al Loop de Xicago.

Quan es llegeix Soja directament, s’ha de dir que els seus textos no són sempre fàcils i entenc algunes de les crítiques que se li han fet en relació al seu ús del llenguatge. Utilitza sovint metàfores i té una capacitat extraordinària per inventar-se neologismes o paraules noves, però és que intenta suggerir amb ells significats nous i per a ell la paraula és l’eina principal (com per als postmodernistes) amb la qual se sent molt còmode i amb la qual gaudeix creant nous conceptes.