M’ha interessat molt la trajectòria personal de Soja, que és d’una generació propera a la meva. També es dóna la circumstància que vaig poder viure de forma intermitent als EUA (i per tant conèixer bé la geografia nord-americana) durant la que podrien considerar la seva etapa formativa, és a dir de mitjans del 60 a finals dels 70. Per tant he pogut situar-lo en el seu context acadèmic i polític. La seva evolució metodològica reflecteix la d’un bon nombre de geògrafs britànics i americans de la seva generació o generacions pròximes (per citar-ne alguns, Richard Richard Peet i David Harvey). El pas d’una geografia rabiosament quantitativa a la geografia radical va ser quasi un “ritu de passatge” per a un nombre significatiu de geògrafs de la seva generació. És clar que els moments d’aquesta evolució van ser diferents i això marca i molt. Per exemple, la precoç acceptació del postmodernisme per part de Soja té molt a veure, en opinió meva, amb què la seva “conversió” a la geografia radical va ser uns quant anys més tard que la de R.Peet o D.Harvey.

La seva tesi doctoral sobre Kènia al 1967 (presentada a Syracuse i de la qual ell sovint penso que vol oblidar-se) consisteix en un estudi molt quantitatiu i teorètic sobre la geografia de la modernització en aquest país.

Va rebre força crítiques, tant per parts dels estudiosos de les teories de la dependència (tema en aquell moment molt en boga) com per part de la geografia radical i marxista (recordem que Antipode va néixer el 1969 a la Universitat de Clark i que la “moguda” política dels estudiants era tota una realitat a la universitat de Berkeley ja a mitjans dels 60). A l’entrevista, ell mateix reconeix que la seva conscienciació política i la seva radicalització van ser més aviat tardanes i, al meu parer, la seva primera feina del 1965 al 1972 com a professor a la Universitat de Northwestern (bastió en aquell moment de la geografia quantitativa i teorètica) no el devia empènyer gens en aquest línia. En canvi, probablement la rebuda tan crítica que va tenir la publicació de la seva tesi va ser un punt d’inflexió important en el seu pensament i la seva obra, i aquest fet sí que el devia ajudar a emprendre el camí d’un pensament crític i compromès.

El seu trasllat a UCLA al 1972, al Departament de Planejament Urbà va ser finalment el punt d’inflexió definitiu des de la perspectiva metodològica. El fet de no estar en un departament de geografia li va donar una gran llibertat per a la reflexió teòrica, ja que no se sentia lligat a cap disciplina en particular. A més, se sentia esperonat per la necessitat de transmetre la vigència i la necessitat de la