Per sobre de tot, i tal com ja havia estat anunciat en el capítol anterior, la toponímia és analitzada extensament i detallada a la cerca de les fonts primigènies dels mapes examinats, no pas sempre fàcils ni d'escatir ni de suggerir. Alguns documents, lògicament, reben més atenció que no pas altres en ser considerats com a innovadors. És el cas del full del País Valencià inclòs a l'edició de 1584 del Theatrum Orbis Terrarum, o bé el full de Catalunya afegit a l'edició de 1603 de la mateixa obra d'Ortelius. Més endavant, també es detura davant els mapes de Catalunya i els Comtats de F. de Witt i de N. Sanson de 1660 sense saber ben bé a qui donar preferència en la innovació que presenten de comú. En tots els casos, s'esmerça, sobretot, a remarcar els trets que els fan "models" seguits per cartògrafs a venir.

Una redacció àgil i exacta ajuda a creuar l'oceà de noms i obres relacionades. Ben lluny de retòriques balderes, Rosselló remarca molts aspectes recòndits i erudits de les obres comentades amb col·loquialismes planers i aclaridors del tot. Posem per cas, en remarcar la capacitat de plagi i còpia dels cartògrafs i editors de l'època moderna, sense innovació ni perfeccionament de la interpretació geogràfica, ens engalta: "...de gravar, sí

que en sabien els sapastres!" [113]. O bé en comentar un mapa de les Illes de 1598, fa notar la presència d'un "simpàtic monstre marí" entre els afegits decoratius. D'aquesta manera, l'aportació d'un gran nombre de detalls antecedents i conseqüents de cada peça, evita airosament el caient enciclopèdic en el qual podia caure.

En el capítol cinquè, "Cartografia nàutica dels segles XVI, XVII i XVIII [207-232], Rosselló contesta, o simplement relativitza en la seva "mallorquinitat" la "pretesa i pregonada 'escola mallorquina' (1), polaritzada en una idea política més hispànica que no catalana..." en base a l'anàlisi de les cartes exposades a Barcelona el 1995. Perquè, al capdavall, els descendents dels mallorquins eixits de les Illes pel voltant de l'any 1500 per fer cap a diverses places italianes i a Marsella, es van desentendre dels seus orígens per a italianitzar-se o espanyolitzar-se en l'ona de la política mediterrània de Felip II. Tot plegat com a resultat de "dos cops mortals de necessitat: la difusió del gravat imprès, ja