"La cartografia manuscrita i impresa dels segles XVI-XVIII" [97-206] és el títol del capítol més dilatat de l'obra. Procura repassar els mapes que interpreten geogràficament i "d'una forma substancial els nostres territoris..." [97] en la col·lecció dels vint-i-set mapes adjunts a la Geografia ptolemaica, en els atles de les tres grans escoles de la cartografia moderna, sobretot de la neerlandesa-alemanya, però també de la italiana del segle XVI i de la francesa, per a coronar tot plegat amb els mapes 'específics o individualitzats', amb la qual cosa l'autor vol significar els mapes d'autoria inequívocament autòctona o bé d'àmbit inferior al dels tres grans constituents dels Països Catalans.

En base a un esquema canònic d'història de la cartografia, el professor Rosselló no s'està gens ni mica per abocar els seus punts de vista particulars: "mai no he cregut que la memòria –o l'esperit- de Claudi Ptolemeu, la seva normativa o inspiració cartogràfica, s'hagués esvaït del tot durant l'edat mitjana" [97]. Els paper dels musulmans, i dels jueus, torna a la palestra. Emperò, fent cas de la tradició acadèmica, concedeix just valor a la data crucial: "...ara bé, els textos ptolemaics grecs van ser redescoberts el 1406 gràcies a una reeixida traducció florentina al llatí a la

qual tots els estudiosos de la cartografia atorguen un paper crucial" [id.]. Per a no inflar sense solta ni volta el repàs dels exemplars conservats, analitza la figuració dels Països Catalans que apareixen en un parell, en el còdex Valentinus de 1460-80, manuscrit atribuït a Nicolaus Germanus, i en l'edició impresa amb l'afegit de nombrosos fulls 'moderns' a cura de Sebastian Münster (Basilea, 1540). N'hi ha ben bé prou per a constatar la pobresa i fossilització de la figuració de les nostres terres. En comentar la versió de Münster, l'autor remarca com "les representacions orogràfiques no han canviat gens. Som encara a l'edat mitjana?" [99].

La traça dels manuals d'"història de la cartografia" torna a relluir en resseguir la interpretació geogràfica "dels nostres territoris als Atles (sobretot neerlandesos)". Tanmateix, la "cartografia històrica" sura perfectament. Els comentaris sobre l'encert de la disposició de costes, rius, ciutats, muntanyes, etc., en les successives edicions d'atles és la veritable espinada del text. Com és habitual, la dedicació a la hidrografia costanera és abassegadora. La xarxa hidrogràfica interior també és comentada a gratcient. No ho és tant, en canvi, la localització relativa de ciutats, viles i pobles.