L'orientació de la ciutat ja estarà marcada des d'aquell moment. Fins ara. Només alguna guia molt estricta amb les normes, com pot ser la Michelin, no segueix aquesta orientació, deixa de col·locar la muntanya a la part superior del paper en els seus plànols, i desorienta totalment els barcelonins amb una orientació estranya dels carrers, que no és altra que la conferida pel preceptiu nord geogràfic. Un nord geogràfic d'un eix nord-sud que, a Barcelona, moltes vegades, i gairebé sempre en els seus plànols, es confon amb l'eix muntanya–mar.

Més endavant en el text, al rectangle del joc "horitzontal" establert per la línia del mar i la de Collserola, amb el seu tancament perpendicular pels dos rius (Llobregat i Besòs), s'aniran afegint observacions de xarxes radials, primer en la ciutat interior de les muralles, després per les carreteres exteriors cap als diferents destins.

En el proemi, al marge d'aquell aspecte "fundacional" de l'estructura de la ciutat romana, es valoren els altres grans projectes que han incidit a donar la gran forma "planificada" de la Barcelona d'avui en dia: les tres muralles successives, els carrers "nous" de l'urbanisme (Montcada, Ample, Nou de Rambla), l'Eixample, les reformes (Ferran-Princesa, Via Laietana), les exposicions universals, el pla Jaussely i el pla del GATCPAC.

El substrat geogràfic del desenvolupament urbà

Una altra característica recorre tot el llibre d'en Solà-Morales, oferint les raons, a més dels seus mateixos treballs com a planificador urbanístic, de la seva vinculació a la Societat Catalana de Geografia. Llegint les Deu lliçons... recordava freqüentment el que explicava Lluís Casassas sobre Pau Vila: que quan passejava per Barcelona ell no veia els carrers i les cases, sinó les rieres que els precediren, els barrancs i torrents ara soterrats. Doncs bé: És constant, en molts moments de la lectura, topar amb aquestes rieres, aiguamolls i torrents, ara ocults, que, d'una manera o d'altra, han configurat els eixos de comunicació, l'estructura de zones completes de la ciutat.

També, parlant de Les carreteres de la Junta, enraona com va ajudar al desenvolupament de la cartografia la construcció de camins estables. Abans, quan els camins el que feien era seguir el recorregut de les rieres, fins i tot els límits de les finques, de les parcel·les, era totalment variable, atesa la mutabilitat d'aquells recorreguts després d'una temporada de fortes pluges. Els camins per fi sòlidament fixats poden ser els punts de referència fiables de què no es disposava en els dibuixos previs.