Antonio Font es pregunta sobre les aportacions fetes en l'ensenyament de l'Urbanisme en l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a partir de l'anàlisi de la situació de la disciplina en aquells anys en la ponència titulada L'ensenyament de la urbanística: interdisciplinarietat i especificitat [283-303]. Per a ell, hi ha dues contribucions fonamentals: la de Manuel Ribas Piera, que transforma l'ensenyament de l'urbanisme de l'Escola en un ensenyament de "l'urbanisme per als arquitectes", passant d'un ensenyament genèric a un altre centrat en la tasca que realitzen aquests professionals; la segona, la formulació que fa el Laboratori d'Urbanisme de Barcelona sobre les "formes de creixement", com una teoria de la forma urbana projectada, des d'una lectura estructural dels processos urbans. El ponent defensa que la Urbanística és la historia del compromís – en una societat determinada – d'uns coneixements sobre l'ordre social existent i la seva participació en la construcció de la ciutat.

El curador del llibre introdueix la seva ressenya de la ponència El Llibre Blanc de la natura: el reconeixement de la natura com a forma d'ordenació del territori [305-337] de la manera següent: "El dia de Sant Jordi de 1976 es va presentar a Barcelona el Llibre blanc de la natura, en un moment en el qual es vivia una forta crisi provocada per diversos accidents marítims de grans petrolers i per la mort del dictador. Tal com assenyala Josep Ma. Camarasa, El Llibre blanc, que acabava

de sortir, estava en sintonia amb la descoberta social i científica del "medi ambient" a Catalunya – que a escala internacional s'inicia amb els llibre Silent spring, de Carson (1963) i Small is beautiful, d'E. F. Schumacher (1972) – i és un primer reconeixement del mestratge que exercia Ramon Margalef, el primer catedràtic d'ecologia de l'Estat espanyol i un dels pares de l'ecologia moderna, gràcies a l'aplicació de la teoria de la informació en aquest camp" [28]. El Llibre blanc era obra d'un grup de naturalistes que prenia consciència de la possibilitat d'influir en l'ordenació del territori, gràcies al fet que el medi havia esdevingut una qüestió a considerar en el planejament. El Llibre blanc apareixia en un moment polític en el qual era necessari el compromís de tothom, de forma especial del món científic. D'aquí l'exordi: "Al país, amb l'esperança d'ésser-li útils".

En definitiva, l'aportació disciplinària més important del Llibre blanc és haver introduït la idea de gestió de la natura, anant molt més enllà del que significava aménagement du territoire en francès o wilfdlife management en anglès. Tot i que la primera edició conté excessos que actualment són totalment inacceptables – en algun moment es diu que en l'espai urbanitzat no hi ha natura –, el Llibre blanc ha esdevingut un punt de referència per a moltes iniciatives polítiques, socials i científiques i un punt d'arrencada, implicació i reconeixement dels ecòlegs en les qüestions d'ordenació del territori i l'urbanisme.