La ponència sobre El Pla d'Obres Públiques de la Generalitat republicana: infraestructures i ordenació territorial [191-239] va ser exposada per Josep Maria Carreras i Jordi Bernat del qual, van considerar era un document poc conegut i mal valorat. Durant la preparació de la ponència, gràcies a les orientacions del redactor d'aquell Pla – l'enginyer Victoriano Muñoz Oms (1900-2000) –, els ponents van poder accedir a una part dels documents originals, que fins aleshores no havien sortit a la llum, i avaluar el Pla en la seva totalitat. Fins aleshores no se'n coneixia gaire més que el resum de 1935 reeditat facsímil el 1976. El repàs i notícia de la documentació rescatada els va permetre afirmar que el Pla és una de les fites més importants de la història de la planificació territorial catalana, comparable a les actuacions que es duien a terme en altres països més desenvolupats, en els quals s'utilitza l'obra pública com una manera d'incentivar l'activitat econòmica i modernitzar el país.

Des d'un punt de vista metodològic, el Pla es pot considerar innovador en molts aspectes, tant pel volum i les característiques de la informació utilitzada, com pel seu tractament; el càlcul de les necessitats i els costos; l'estimació dels possibles ingressos; l'establiment de fórmules de cooperació entre administracions, o la definició d'etapes i finançament. Tot i que el Pla no proposava explícitament el model territorial que uns anys

abans s'havia fet a través del Regional Planning, els ponents van apuntar en la direcció que hi ha molts elements que poden portar a definir-lo. Passats més de seixanta anys des de la seva redacció, reivindiquen la "modernitat" del Pla, que es fa palesa per la permanència dels seus objectius i perquè part d'aquelles obres es van dur a terme – dirigides pel mateix redactor del Pla – durant el franquisme.

Segons Ricard Pié, "entre els anys 1953 i 1976 no es va produir cap episodi rellevant des del punt de vista urbanístic, però és en aquest període quan es posen les bases tècniques i polítiques que faran possible els èxits urbanístics dels primers anys de la democràcia" [25]. És la proposta de fons de l'exposició de Juli Esteban sobre la Crisi i ordenació de l'àrea metropolitana de Barcelona, 1953-1976 [241-281]. El ponent va passar revista dels tres plans urbanístics fonamentals d'aquella època: el Plan comarcal de ordenación urbana de Barcelona de 1953, el Plan Director del Área Metropolitana de Barcelona de 1966 i el Pla General Metropolità de Barcelona de 1976 (PGM), i va valorar aquest període com un temps de formació i reflexió sobre el fenomen metropolità, que si bé no tindrà cap transcendència des del punt de vista disciplinari, posarà les bases per als canvis posteriors i marcarà una forma de fer planejament urbanístic, que anirà més enllà del territori català.