Fa deu anys, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (SCOT) va organitzar un seminari de recerca sobre les "Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l'ordenació del territori" [13-12-1996 / 3-07-1997]. Aquest seminari formava part dels treballs que va promoure la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) per a avaluar un segle de filosofia i ciències socials als Països Catalans. El canvi de mil·lenni, lligat al convenciment que s'havia acabat un cicle històric, va propiciar aquesta iniciativa i la celebració del seminari, estructurat com una seqüència de dissertacions amb el corresponent debat, en el qual es va estudiar el que s'havia fet a Catalunya en relació a la construcció teòrica de la urbanística i les ciències d'ordenació del territori a escala internacional.

La identificació del cap i els peus del cicle no va tenir volta de full. En un treball sobre les aportacions catalanes a la Urbanística, el projecte d'Ildefons Cerda és seminal i indiscutible, una peça única que forma part de la història d'aquesta disciplina per mèrits propis. Acabar l'estudi amb el projecte de la Barcelona Olímpica era una bona manera de tancar la reflexió, perquè es pot entendre com el punt final del projecte de l'Eixample, un segle i mig més tard, o com l'engegada d'una altra manera de pensar la ciutat a finals del segle XX a través d'un gran projecte i celebració que ha emplaçat Barcelona en el mapa de les ciutats globals.

Entre aquestes dues fites, vuit altres episodis jalonen el desenvolupament de la disciplina en relació amb la construcció territorial de la Catalunya contemporània, escollits per un Comitè Acadèmic ad hoc. El llibre recull les dissertacions dels deu ponents encarregats d'exposar cada tema amb un capítol introductori a càrrec de Ricard Pié i dos altres, a manera de postfacis crítics, de Christiane Crasemann Collins i Eduardo Leira, respectivament. Manca l'índex d'antropònims el qual, si bé no és imprescindible en aquesta modalitat d'edició, hauria facilitat la localització del devessall de noms propis que, com és natural, apareixen en els textos. La publicació ha rebut el suport de l'Agrupació d'Arquitectes Urbanistes de Catalunya (AAUC).

La primera ponència, El Pla Cerda: el naixement d'una disciplina [35-51], va ser confiada al professor Manuel de Solà-Morales, qui va reivindicar Cerdà per la bondat de l'obra construïda – l'Eixample –, per la seva capacitat d'adaptar-se i resoldre les més diverses qüestions urbanes que s'han produït al llarg dels seus cent-cinquanta anys de vida. L'Eixample de Barcelona, per a Solà-Morales, és el projecte de ciutat de nova planta més perfecta feta a Europa a cavall dels segles XIX i XX. La seva influència és molt important en els projectes d'extensió de les ciutats espanyoles i en els eixamples menors de les ciutats catalanes, a les quals subministra les eines necessàries per al seu projecte.