La conferència marc de la tercera ponència del Segon Congrés Català de Geografia ha estat encomanada al Dr. Luis Urteaga, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, qui l'ha desenvolupat en el transcurs de la sessió matinal celebrada a la Sala d'Actes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya el dia 30 de maig. Per tal de centrar el tema de la seva intervenció, el conferenciant s'ha referit a la impossibilitat de donar abast a tot allò de nou que ha sorgit en el domini de la història de la cartografia d'ençà la celebració del Primer Congrés, fins i tot si el repàs no va més enllà de Catalunya o Espanya. És per això que li ha semblat més útil limitar l'exposició a un tema singular: els avenços en el coneixement del mapa cadastral a Espanya i als darrers tres segles.

La data del Primer Congrés, 1991, només va ser tres anys posterior a la publicació de dues obres les quals van constituir un punt d'inflexió crucial en la temàtica: l'obra col·lectiva titulada El Catastro en España, editat a cura d'Antoni Segura, i la publicació facsímil de la Planimetría General de Madrid, a cura de Concepción Camarero Bullón. Durant els vint anys escolats, la recerca ha avançat vers l'explotació sistemàtica dels fons d'arxius amb una esperit classificador i catalogador, amb especial dedicació vers la caracterització dels autors de mapes i recomptes i de l'evolució de les institucions responsables del cadastre. Les aportacions hipercrítiques --en paraules d'Urteaga-- dels anys setanta han estat arraconades per recerques de tarannà acadèmic més erudit i circumspecte.

Ha resumit les innovacions en un síntesi del desenvolupament del cadastre des de les primeries del segle XVIII, quan els ministres de Felip V l'introduïren a Catalunya per a aplicar la contribució reial de Nova Planta de manera permanent i generalitzar-la a gairebé tota la població. El tret bàsic d'aquest sistema impositiu, subsistent a Catalunya fins el 1845, és l'assignació de masses tributàries per quotes als corregiments i de retruc als pobles, nivell territorial en el qual s'efectuava el seu repartiment entre els particulars.

Les enquestes i les mesures sobre la distribució de la propietat imposable encarregades pels pobles per a distribuir les assignacions van ser enregistrades

textualment i els pocs plànols dibuixats no passen d'esborranys auxiliars. L'intent d'aplicar el cadastre de Catalunya a la corona de Castella, preparat mitjançant l'enquesta territorial ordenada pel Marquès de la Ensenada cap a mitjans de segle XVIII, no va passar de la recollida d'informació de base.

La formació del cadastre parcel·lari com a registre de la riquesa pecuniària subjecta a tributació territorial va ser un objectiu de tots els governs liberals espanyols durant el segle XIX. No va poder-se materialitzar mai i, en aquest context, hom ha argumentat que el fracàs de la seva implantació, ben diversament al que passava a la majoria dels països europeus coetanis, ha estat una de les rèmores més pesants del liberalisme espanyol vuitcentista. La prolongació del sistema de distribució de la massa tributària per quotes, sense cap control seriós i efectiu de la riquesa imposable, va significar una reducció important dels ingressos de l'erari estatal, per una banda, i un repartiment injust de la tributació al nivell local entre grans i petits propietaris mercès al procediment per amillarament. L'exposició del Dr. Urteaga, però, no ha furgat per aquesta banda. Ha aclarit el canvi de model de cadastre esdevingut vers 1860 de manera molt convincent. El govern de la Unió Liberal es va desdir de l'autonomia tàcita atorgada fins aleshores als ajuntaments per a contractar l'aixecament dels parcel·laris, a semblança del que havia succeït a França, i es decidí per un aixecament totalment dirigit des de Madrid per un cos de funcionaris especialitzat. Així, quedava arraconada la saga dels atles parcel·laris, diversos exemples dels quals han estat estudiats i catalogats pel conferenciant, amb F. Nadal i J.I. Muro. Val a dir que el nou sistema, dirigit per Francisco de Coello, extremadament detallista i, per tant, d'aplicació forassenyada amb els recursos humans i econòmics disponibles, tampoc no reeixí en la comesa i calgué arribar al segle XX per a trobar un desllorigador.

La tercera part de la conferència ha consistit, precisament, a recordar les fites seguides pel cadastre noucentista. La base gràfica i el registre dels usos de cada parcel·la foren considerats obligatoris per a distribuir equitativament la quota impositiva entre els propietaris a partir de la Llei de Cadastre de 1906. Després d'experimentar un retrocés

episòdic durant la Dictadura de Primo de Rivera, l'aixecament de plànols parcel·laris avançà decididament a partir de 1932 en incorporar la fotogrametria en els treballs. Si més no, el registre de límits sobre fotografia aèria va fer possible disposar de la base parcel·lària completa espanyola a les darreries de la Dictadura de Franco. Dit això, el professor Urteaga ha arrodonit la seva dissertació, excel·lent en tots els sentits, amb alguns desideràtums relatius a la protecció i difusió dels fons arxivístics de plànols parcel·laris del segle XIX, els més exposats a la degradació avui per avui. [Pau Alegre, 30 de maig de 2008]

De l’acte de clausura del II Congrés Cartografia persuasiva a Internet El marc institucional de la producció Cartografia i innovació Història de la cartografia De la benvinguda a l'ICC Cartografia, cultura i societat Cartografia, paisatge i territori De l’acte inaugural del II Congrés