La dissertació corresponent a la primera ponència del Segon Congrés Català de Geografia, dedicada, en principi, al tema “Cartografia i paisatge”, ha estat pronunciada pel Dr. Vicenç Ma. Rosselló i Verger, catedràtic de geografia física de la Universitat de València. Ha tingut lloc a la Sala Prat de la Riba de l’IEC avui dijous 29 de maig de 2008. En presentar els grans trets de la seva al·locució, no sense advertir que, excepcionalment, faria lectura del text que portava escrit en contra del seu costum inveterat de recrear un esquema de guió, ha anunciat l’esmena que havia introduït en el títol, això és que cartografia i paisatge no s’aguanten sense un territori, el territori. Pensem que Rosselló ha optat per llegir la ponència, la qual cosa ha fet sense pèrdua d’interès, no tant per a complir estrictament amb la durada de la intervenció fixada pels organitzadors del Congrés, com ha dit, sinó per raons d’eficàcia i no perdre el fil de la reflexió de cara a convèncer l’auditori sobre la conveniència del nou títol: “Cartografia, paisatge i territori”. L’objectiu de la conferència ha estat precisament el de justificar l’empelt.

Més que una aportació heterodoxa, com ha manifestat Rosselló de bell antuvi, ha estat una contribució original sobre el debat actual de la transcendència del paisatge en la geografia. En aquest caient, ha furgat incansablement en la seva reserva ingent de coneixements cartogràfics, geogràfics i, en definitiva, culturals, per a servir-los a grapades prou mesurades com per a ésser

engolides pels assistents sense escanyar-se de manera que la dissertació ha estat un model d’equilibri entre una allau de referències intel·lectuals de tota mena i una efectivitat comunicativa excel·lent.

Així, la primera de les tres parts en les quals ha dividit la intervenció ha constituït una veritable pluja benefactora d’idees, meditacions, raonaments en veu alta sobre conceptes, tòpics i mots dispersos relatius als mapes, les cartes, els paisatges, la mapística, els teatres, les etimologies, les escales... O bé en forma de preguntes obertes: en tenim prou amb vistes zenitals del territori? No hi altres punts de vista perspectius igualment eficaços? Podem deslligar la dilatada etimologia del terme paisatge de l’estudi del territori?... A voltes en forma d’ironia, com la referència a la buidor conceptual que revela un conegut atles del paisatge espanyol d’edició relativament recent a càrrec d’un ministeri ambiental, o de contrapunt, com l’anècdota atribuïda a Disraeli: “al món només existeixen veritablement dos llocs complets, Londres i París; la resta és paisatge”. Ara, fins i tot a cop calent, és del tot impossible, és clar, recapitular-ho tot. Quedem-nos amb la reflexió amb la qual el conferenciant ha tancat l’apartat: ha estat fet un ús i abús del mot ‘paisatge’ sense parar esment en el ‘territori’ sustentador i la geografia explicadora.

La segona part ha estat esmerçada a efectuar un repàs força catòlic, però no menys interessant, de la presència del paisatge en la cartografia. Ha estat la manifestació, gairebé, d’un compendi d’història sectorial de la cartografia, per allò del paisatge, ja s’entén. El professor Rosselló ha remarcat com apareixia, o desapareixia, d’una època a altra, o com prenia sentits diversos en el marc d’una mateixa societat, posem per cas, com a objecte per al lleure o per a treure’n profit. Arribats a avui el paisatge està de moda. Una altra ironia concloent: l’any 1989 varen aparèixer sengles llibres en el mercat francès titulats La mort du paysage i L’invention du paysage! Els mapes no són una especulació, un emmirallament, qualsevol del territori. Més aviat en signifiquen una apropiació. És potser per això que, en la societat dels nostres dies, el mapping és a l’ordre del dia i omple moltes de les operacions de la vida quotidiana, des dels routers menats per GPS fins als mapes del temps que ens comenten als mitjans

de comunicació de masses. Un signe de la capacitat de consum descordada de la qual no escapa cap artefacte humà, inclosos el territori i els mapes. I el paisatge? En la línia conceptual desenvolupada en les dues parts anteriors, Rosselló ha refermat les característiques postisses de la noció més actual de paisatge en la tercera i darrera part de la seva exposició. En efecte, en el trajecte del més general fins al més particular, ha fet desembocar la riuada provocada per la pluja benefactora abans esmentada en una anàlisi sumària, però punyent i efectiva, de les lleis del paisatge.

No caldria recordar que des dels anys seixanta ençà, la legislació desenvolupada per diversos estats europeus sobre la conservació i la qualitat del paisatge, amb traces legals proteccionistes molt diverses, ha estat el detonant de l’extensió de la moda pel paisatge. Allò més astorador de la legislació originada a partir de la publicació del Conveni Europeu del Paisatge de l’any 2000 és l’absència a la cartografia imprescindible per a registrar-lo. Això passa amb la legislació valenciana de 2004 i també passaria el mateix en la legislació catalana de 2005 de no haver estat per les esmenes en aquest sentit presentades pel Col·legi d’Ambientalistes de Catalunya i acceptades finalment pel Parlament. I a les Illes, no sembla pas que el projecte de llei vagi per millor camí a la vista de la declaració de principis següent: “el paisatge és un valor econòmic i de suport del turisme...” De tot plegat i en defensa de la interconnexió entre mapa, paisatge i territori, com ha volgut posar de manifest amb la nova titulació de la ponència, el Dr. Rosselló en conclou si, per paisatge, no seria millor parlar de geografia i territori, “amb mapes, naturalment”.[Pau Alegre, 29 de maig de 2008]