Lleida, que a l’edat mitjana fou una potència industrial, ha tingut en el decurs d'aquesta centúria un estancament prou manifest. Avui, el creixement de la indústria al Segrià es polaritza al voltant dels municipis de Lleida i Mollerussa, que l’any 1964 ocupaven el 67,50 % i el 8,56 % de la població industrial de la comarca. La mitjana de les empreses es caracteritza per unes dimensions petites tant pel que fa a l’aspecte humà com al tècnic o productiu, per bé que en el cens del 1977 consten un total de 1980 indústries d'entre un i cinc treballadors. En menor proporció, l’ocupació industrial també apareix en els municipis d’Almacelles, Alguaire (darrerament ha tancat les filatures de la Mata de Pinyana d'aquesta població), Rosselló, Alcarràs, Almenar i Bell-lloc d’Urgell. I apunten amb possibilitats de futur, Soses, Alpicat i Torres de Segre, on predominen la metal•lúrgia i la construcció. L’abundància d'aigua ofereix bons estímuls per a nous intents.

Les possibilitats, però, podrien ésser falagueres en el ram de l’alimentació, si les empreses amb capacitat s’hi lliuressin afanyosament. En qualsevol cas, estimem, d'acord amb els autors, “que cal potenciar les indústries agroalimentàries per tal d’aconseguir que el valor afegit que generen es quedi a la comarca” i perquè produeixin uns efectes multiplicadors que han de beneficiar el conjunt de la producció. Igualment es pot dir, de cara al futur, pel que fa a promoure la ramaderia, intensificar la producció de pinsos, examinar noves experiències, tot observant com en altres comarques les granges ben planificades guanyen terreny, i això amb vista al rendiment dels escorxadors industrials.

L’anàlisi comparativa porta els autors a la conclusió que la industrialització del Segrià només pot fer-se dins el conjunt industrial de Catalunya. La solució dels problemes és una solució global. Els desequilibris entre el litoral i les terres de l'interior són un sol desequilibri. Afavoriria la comarca que la congestió industrial del litoral fos la solució a la minsa industrialització de l’interior. I afirmen: “Perquè la Catalunya-ciutat de Pau Vila és cada dia més una realitat.”

En el darrer capítol, tracten dels serveis, especialment de la infraestructura dels transports. Reconeixen que el Segrià és una comarca ben comunicada, tant per carretera com per ferrocarril, d’una manera particular des que es posà en marxa l’autopista de l’Ebre. I com s'esdevingué en el desenvolupament econòmic lleidatà de tot el segle XIII, el port de Tarragona continua essent la sortida natural del Segrià a mar. En canvi, les comunicacions Lleida-Pirineu són deficients. Per això, el projecte d'eix transversal i la millora de les carreteres són absolutament necessaris.

La comarca és Lleida, com ho fou a l’antiguitat: ara la Ilergèsia, ara el Leridense, després la vegueria de Lleida, substituïda (1719) per un corregiment, per acabar (1835) en un partit judicial de l’actual “província”. Això ha possibilitat que els serveis s’hagin concentrat a Lleida i ha fet del Segrià una comarca desequilibrada. Amb tot l’ensenyament preescolar, l’educació general bàsica i fins el batxillerat hi són ben atesos. Però manquen, per a un millor servei, centres d’ensenyament mitjà a Almenar, Mollerussa i Almacelles, i potser a la zona d’Alcarràs-Torres de Segre-Seròs. Així mateix, s’estima que Lleida necessita un Estudi General complet, com el tingué durant més de quatre-cents anys (1300-1717), tant per la seva tradició universitària com perquè és una ciutat que sobrepassa els cent mil habitants.