El creixement de la població del Segrià es un fenomen únic a la Catalunya de ponent. És determinant sobretot pel ràpid progrés de la ciutat de Lleida, que en quaranta anys quasi ha triplicat els seus habitants. Aquest fenomen desequilibrat de creixement de la comarca es manifesta, en els aspectes més negatius, en el despoblament continuat de la zona garriguenca. Hom adverteix també un altre factor preocupant, l’envelliment de la població rural, ja que, a més dels efectes estrictament demogràfics, pot comportar-ne de negatius des del punt de vista de l’economia agrària i pecuària. Aquí els autors preconitzen, com a cosa urgent, l’establiment de mancomunitats de municipis que permetin de satisfer les necessitats de serveis d'una manera racional. Preveuen, creiem que amb encert, les perspectives de futur, que inclinen a pensar en un estancament de la població. Per això, aquesta estabilització només es podria superar mitjançant un creixement industrial.

Quant al sector agrícola, el lector aviat veurà, a través de les estadístiques utilitzades, que, entre els anys 1964 i 1971, s'observa un increment de la superfície conreada. I, en canvi, pels nostres estudis sabem que la terra de conreu dels voltants de la ciutat de Lleida i també la de l’actual eixample, ha estat absorbida per la urbanització. Les noves barriades de Lleida s’han desenrotllat sobre els horts exteriors que tenien les terres més bones. Segons el cadastre del 1716, les partides de Cap-pont, Fontanet, Copa d’Or, Balàfia, Rossinyol, les Pardinyes, etc., avui pràcticament edificades, per una quartera de sembradura en donaven cinc de gra, mentre que les partides més llunyanes (Boixadors, Torres de Sanui, Alpicat, Grealó, etc.), que encara són explotades, donaven dues quarteres de blat per una de sembradura. Els cabals de reg, aleshores, eren els mateixos d'ara, si bé els nous fertilitzants i el tractor superen en molt els fems, el formiguer i la reu.

Que el mercat de la terra és enrarit per la concurrència que hi ha (agricultors que volen racionalitzar l’explotació i propietaris que no són del sector agrícola i que inverteixen en la terra com a reserva de valor) és un fenomen antic a l’horta segrianenca. A la primeria de l’actual centúria, la majoria de pagesos de Lleida treballaven les terres a arrendament. Fins a l’any 1936, tres jornals a l’horta (hortalisses i arbres fruiters, sobretot) bastaven a una família per a viure. Però l’extensió dels fruiters ha facilitat l’accés a la propietat. Ara per ara, la propietat directa dels conreadors de l’horta supera el 82 %. Darrerament, el règim de parceria es troba principalment en els cultius de cereals en les terres de secà, mentre que l’arrendament predomina en les de reg. L’enriquiment i l’augment de les explotacions, diuen els autors, “entre els censos de 1962-1972, palesa la ‘fam’ de terra que viu la pagesia, malgrat els preus elevats de mercat”.

A continuació, estudien l’augment de preus de la maquinària agrícola en general; la disminució del conreu de l’olivera, una certa estabilitat de l’ametller i un clar increment en la producció de cereals, especialment cereals de pinso; com la producció de fruita dolça passa per un estancament preocupant. I veiem com la iniciativa de producció ramadera intensiva va lligada als grans productors de pinsos i a capitals multinacionals.

Una possible sortida per a l’agricultura, escriuen, és la potenciació del cooperativisme, no gaire desenvolupat encara. Per tant, el futur agrícola del Segrià dependrà de com evolucioni la seva estructura productiva i s’exploti convenientment la comercialització. Els factors que fins ara han fet estable el model segrianenc no duraran indefinidament. És per això que cal “planificar des de la Generalitat aquesta evolució per tal de minimitzar, en la mesura possible, els previsibles costos que comportarà”.