La delimitació territorial de la comarca del Segrià no ha estat pas sempre la mateixa d'ençà que n’apareixen les primeres referències documentades (el segle XII) fins a la demarcació comarcal establerta per una ponència de la Generalitat de Catalunya, amb data del 13 de febrer de 1933, i modificada el 23 de desembre de 1936. Ja de feia uns quants anys, hom confonia el pla de Lleida amb el Segrià, dues expressions geogràfiques que avui coincideixen dins un extens territori, limitat al nord per la Noguera Ribagorçana, al sud per l’Ebre, a l’est pels plans de les Garrigues i de l’Urgell i a l'oest per la Llitera.

Aquesta divisió, referida al pla de Lleida, apareix en el volum dedicat a les comarques del territori administratiu de la “província” de Lleida del conegut Àlbum Meravella, que, vers l’any 1929, publicà el Centre Excursionista Barcelonès. En un mapa general i en altres per a cada comarca, Mollerussa i les Borges Blanques van incloses dins l'Urgell, i Maials i Llardecans dins les Garrigues, d'acord amb la nomenclatura popular. Els economistes actuals redueixen el dit pla als termes de Lleida, Alpicat, Alcarràs i Almacelles.

El topònim Segrià, però, no es refereix directament al riu Segre, sinó a un reguer format per barrancs de pluja i per escorrialles i cabals naturals, el qual davalla del pla de Ratera (Alguaire) fins a les Roques de Vimpèlec (Vilanova de Segrià), rega les hortes d’aquesta vila, fecunda els termes de Benavent i Torre-serona i desguassa finalment al riu Segre, vora el Molí de Menga, a un quilòmetre de Lleida.

En les escriptures medievals, sobretot en els llibres verds de la Seu i de la Paeria de Lleida, el reguer esmentat apareix sovint com la clamor de Segriano, és a dir, un riuet afluent del Segre, així com el Tajuña ho és del Teix o Tajo. Un cas semblant és la clamor de Picabaix, que desguassa vora l’aiguabarreig de la Noguera Ribagorçana i el Segre, que fa de partió entre els termes de Lleida i Corbins. També consta la Noguerola, un altre reguer que baixa de la Cerdera, pel terme d’Alpicat i per les partides de Montcada i Balàfia, i que modernament es transforma en una claveguera que travessa l'eixample de l’urbs per desguassar també al Segre. Segrià, Picabaix i Noguerola són tres mots antiquíssims, anteriors a la colonització romana.

El topònim llatí Segrianus ja apareix, juntament amb l'actual de Segrià, a l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, promulgada l'any 1168 pel bisbe Guillem Pere de Rivadats, dinou anys després de la reconquesta de Lleida, un document que donà a conèixer per primera vegada Pedro Sainz de Baranda, en el volum vint-i-setè de l'España Sagrada. En l’Ordinatio consta la creació de la prepositòria del Segrià, una divisió eclesiàstica que coincideix amb un terme de la ciutat, dins el qual hi havia cinc alqueries, les quals, repoblades per cristians, esdevingueren amb els anys cinc municipis: Torrefarrera, Torre-serona, Rosselló, Benavent i Vilanova de Segrià. Aquesta és l’extensió primitiva del Segrià, segons el document del 1168.