La principal font de riquesa del pla de Lleida han estat tostemps els regs. D’ençà que foren eixamplats des del congost de Pinyana (Llitera) fins al sud de Lleida, en virtut d’un privilegi reial del 1213, el canal principal i les sèquies i els reguers secundaris van ser administrats per aquesta ciutat. Llavors es constituí, dins la Paeria, la Prohomenia del Segrià amb jurisdicció sobre les sèquies que passaven per Alfarràs, Almenar (aquesta vila no ha reconegut mai tal jurisdicció), Alguaire i els cinc pobles abans esmentats, fins a Alcarràs, de guisa que el vocable Segrià acabà denominant tota aquesta ribera al nord-oest de la ciutat. És una subcomarca que sempre s’ha sortit de les aigües de la Noguera Ribagorçana i no de les del Segre, les quals donaren peu a la Prohomenia i als regs de Fontanet, a la vora esquerra del riu, el cabal principal de la qual s'inicia vora Vilanova de la Barca. Per tant, el nucli central i les barriades de la vora dreta beuen i reguen de les aigües de la Noguera i no pas de les del Segre.

Segons els textos aràbics (segle XI), el territori comprès avui per la comarca del Segrià era l'Azeitun, molt celebrat per la seva riquesa en oliveres. Formava part del Leridense o Literense, del qual derivà, sembla, el mot Llitera. A l’arxiu de la Paeria de Lleida hi ha alguns registres (Consells i Cartulari) on consta, encara el segle XVI, que Lleida i els pobles de la seva comarca pertanyien a la Llitera. La Clamor Amarga d’Almacelles, que separa avui aquesta comarca del Segrià, és una fita del tot convencional, políticament i administrativament. Tot aquest conjunt territorial, del Cinca a serra de la Llena, era la “Terra Ferma” de la Crònica de Ramon Muntaner, terra que descriví abans de l’any 1305.

Quan, devers l’any 1719, s’aplicà el decret de Nova Planta, el règim foral esmentat de la Paeria de Lleida fou substituït per un altre d’inspirat per un absolutisme a la francesa, el Ayuntamiento, sotmès al Reial Consell de Castella. Per sort, en instaurar-se, l’any 1794, la Junta de Sequiatge, Lleida recobrà els antics drets sobre el regatge del Segrià. I els pagesos que prenien les aigües de la sèquia i dels reguers de Pinyana fins avui s’han sentit segrianencs. Però no pas els de la baixa ribera del Segre, ni tampoc els de més enllà del tossal d’Almenarilla.

El Segrià actual només és una prolongació de l’històric. Tant pel medi natural com per les exigències de mercat, els seus límits exigeixen una revisió, ja que en els quaranta-dos municipis que integren la comarca, segons els autors d'aquest treball, “es veu clarament que a hores d’ara hi ha un Segrià garriguenc i un altre urgellenc”. Els qui som fills del Segrià històric ho veiem més clarament encara. Es tracta d’un territori ben definit.

Pierre Vilar, en la seva obra Catalunya dins l’Espanya moderna, reconeix la forta originalitat natural i geogràfica d’aquestes planes occidentals que tenen Lleida per capital històrica i han marcat una forta empremta dins la història del Principat, en un grau tal que, segons ell, no ha estat mesurat exactament pels historiadors.

Els autors d’aquest treball monogràfic sobre l’economia de Lleida i la seva comarca, Ramon Morell, Xavier Maurel i Ignasi Aldomà, pertanyen a la promoció d’economistes i geògrafs de formació universitària apareguda en terres del Segre la dècada dels anys setanta, una dècada marcada per una greu crisi energètica, però que ha vist renàixer, amb impuls vigoritzador, l’Estudi General de Lleida.