L’historiador i la geografia

“Per a comprendre l’ascensió econòmica de la Catalunya contemporània, i les seves aspiracions col•lectives, calia, tanmateix, dibuixar aquest marc”. Pierre Vilar ho escriu com a cloenda de 150 planes de l’edició francesa, de 200 de la versió catalana, que s’ocupen de fets fonamentalment “geogràfics”, i no “històrics”. Si l’espai no és pas escatimat, les tècniques d’anàlisi, la terminologia es mantenen estrictament dins la ortodòxia de la ciència geogràfica (geomorfologia, hidrologia, etc.) en què l’exposició recolza en cada moment. ¿Aquest tractament extens i aprofundit del marc natural, al llindar d’un llibre d’història, és justificat? ¿L’autor no s’ha deixat portar per una vocació superada de geògraf estricte? Les respostes, cal buscar-les, per un cantó, estudiant el paper que els elements geogràfics representen en la concepció historiogràfica de l’autor, i per un altre, fent balanç de les conclusions obtingudes de l’aplicació del mètode a Catalunya.

La doctrina de Vilar sobre les “relacions subtils entre la natura d’un país i el seu destí”, relacions que es lliguen “a través (par le biais) de l’economia humana”, és exposada explícitament. A l’historiador que aborda les preocupacions comunes a la història i a la geografia li cal fer les constatacions dels fets naturals que expliquin alguna d’aquelles relacions. L’aprofundiment estarà en funció de l’avenç dels mètodes i de les observacions; la seva justificació tècnica, si manca, pot ésser reservada sense inconvenient. Si manca pot ésser reservada, remarquem.

El fet és que allà on les observacions són prou aprofundides i on la justificació tècnica no manca, l’autor va força enllà en la fonamentació geogràfica. La discussió del pretès colze del Ter, l’explicació del règim dels rius, el caràcter dels materials posats a contribució (a la llista bibliogràfica trobem una monografia sobre la Constitució geològica del turó de Montgat), proven que l’arquitectura efectiva del treball és conseqüent amb aquelles proposicions metodològiques.

Les constatacions que interessen l’historiador es refereixen a dos aspectes del medi natural. El medi és el lloc, l’espai on l’home fa la història. La posició d’aquest lloc, l’extensió i la configuració d’aquest espai determinen unes posicions de veïnatge, faciliten, minven o neguen les possibilitats de relació amb l’exterior, afavoreixen o menyscaben la cohesió interior d’un país. El medi comporta uns recursos (minerals, hidràulics, climàtics,