camins que davallen de la Catalunya-passadís cedeix davant la Catalunya-refugi, i neix així la possibilitat d’una nació. La confluència d’aquests camins amb l’androna prelitoral dóna cohesió a la Catalunya Vella; el congost de Martorell i l’estret de Montcada oferien a Barcelona la funció de capitalitat. Avui encara els camins transversals Manresa-Berga i Vic-Ripoll en conjunció amb el ”8” ferroviari centrat a Barcelona vertebren les majors densitats de població i les més fortes activitats productores. Pierre Vilar insisteix a remarcar la vitalitat pròpia, no reflectida de la barcelonina, no solament de les regions perifèriques de Tortosa, de Lleida, de l’Alt Pirineu, de Girona, proveïdores d’aliments i d’energia a la zona central, sinó de les comarques més travades amb el nucli metropolità. Tant a l’Edat mitjana com en ocasió del redreç del segle XVIII, Barcelona i els altres ports menors van recollir les energies generades al Maresme, al Camp de Tarragona, al Penedès, al Vallès, al Bages, a la Plana de Vic, a l’Alt Llobregat, a l’Alt Ter. Novament la hipòtesi geogràfica ha estat corregida per l’examen històric.

Respecte al paper dels recursos naturals com a base del desenvolupament econòmic de Catalunya, l’opinió de Pierre Vilar és concloent: “La primacia econòmica catalana no prové pas d’una excepcional fecunditat natural”.

Aquesta formulació que no desentona pas dins la línia tradicional de la literatura econòmica catalana, és donada per Vilar rica en matisacions: sense ferro, sense carbó, no podem, tanmateix, “concloure’n un despullament total”. L’energia de l’aigua, la llenya, la fusta i el carbó dels boscos, l’herba dels prats, els petits meners que alimentaven les fargues, la varietat de combinacions entre sòls i climes, els regatges minúsculs de pou o de mina, fent contrapunt amb les innovacions tècniques i els canvis en l’organització de la producció, si no obrien perspectives il•limitades permetien de marxar endavant. A vegades proposant un nou camp d’activitat (descobriment de la potassa de Súria). A vegades responent a la incitació d’activitats ja engegades (Pearson mira Barcelona des del Tibidabo i concep l’obra hidroelèctrica que

satisfaci la demanda d’energia). Tot plegat no ha deixat pas de marcar la fesomia geogràfica de Catalunya. Però les permanències de base geogràfica no expliquen, soles, el desenvolupament de la Catalunya moderna. Cal cercar-ne l’explicació en altres bandes.

[Enric Lluch i Martín, Serra d'Or, any VII, núm. 3 (març de 1965), pp. 16-17]