edàfics, vegetals) que han fet possible, han estimulat, han orientat les activitats productores en cada època, en cada fase del desplegament de la tècnica.

Per a mesurar l’abast que el professor Vilar atribueix a les influències del medi en la història és fonamental la distinció que fa entre les “constants” i les “permanències” geogràfiques. Les primeres, establertes a priori, impassibles davant el temps, immutables, són rebutjades. Cal, en canvi, acceptar les “permanències” que s’hagin mostrat vàlides després de sotmetre-les al banc de prova d’una enquesta històrica retrospectiva. Aquests factors naturals de llarga durada no solament actuen sobre l’activitat econòmica i per ella en l’organització social: àdhuc afecten l’home mateix, la mentalitat de grup. Diferents medis geogràfics serien a l’origen de vocacions econòmiques diverses i, per via d’aquestes, de tipus (caracterològics) d’homes distints.

El lligam entre la història i el medi natural no és pas una relació determinista. Si de cas calia demostrar-ho, el patronatge de Vidal de La Blache és invocat explícitament en diversos

passatges. El sentit possibilista és patent en això que Vilar diu de Catalunya: “La nature ne lui a jamais fourni qu’un point de départ, qu’un cadre original mais non prédestiné”. Si volíem primfilar, potser l’etiqueta més ajustada al pensament vilarià en aquest punt el qualificaria de probabilista, tal com entenen el terme els geògrafs nord-americans. Hens-ne aquí la formulació: “Comme toujours la géographie oriente. Elle propose sans imposer”.

Els fonaments geogràfics de la personalitat de Catalunya

Vistos els propòsits, passem a examinar els resultats assolits. Sota l’aspecte espacial, locacional, la posició i la configuració del territori oferien a Catalunya tres vocacions possibles:
1, assegurar el pas entre Ibèria i la Gàl•lia, per la via transpirinenca de Perpinyà a Lleida, per la cicatriu de la Cerdanya, i, sobretot, per la ruta de Salses a Tarragona, pel Portús i la depressió prelitoral,
2, organitzar la penetració vers l’interior peninsular dels contactes arribats per mar (la costa catalana era la primera que trobava la

navegació litoral que venia de Llevant),
3, relacionar les terres altres del Pirineu amb les platges mediterrànies, per els vies d’orientació nord-sud Freser-Ter-Congost i Cardener-Llobregat.

L’examen històric demostra que per a la definició del “fet català” la tercera vocació ha estat decisiva. Amb la Reconquesta, aquests