La present obra del geògraf Jesús Burgueño i la historiadora Mercè Gras constitueix una aportació de primer ordre a la història de l’organització territorial a Catalunya. L’obra s’insereix en una línia de recerca molt àmplia iniciada ja fa uns quans anys, bàsicament, per Jesús Burgueño sobre aquesta història, fruit de la qual són els següents llibres d’aquest autor: De la vegueria a la província. La formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1995); Història del mapa municipal de Catalunya (2002), escrit, de forma conjunta, amb Ferran Lasso de la Vega; i Història de la divisió comarcal (2003).

El llibre que estem ressenyant aborda un tema clau en la història de l’organització territorial de Catalunya: el procés de canvi que es va produir en el mapa de les entitats o jurisdiccions locals (municipis, parròquies, etc.) des de les acaballes de l’Antic Règim a començaments del segle XIX fins a la consolidació del nou Estat liberal a mitjans d’aquest segle. El procés és explicat en cinc capítols. El primer analitza l’estat del mapa jurisdiccional de Catalunya a les acaballes de l’Antic Règim. El segon tracta la formació, entre 1812 i 1845, del primer mapa municipal sorgit de la Revolució liberal. El tercer analitza la definitiva configuració del

mapa municipal liberal arran de la Llei municipal de 1845. El quart aborda els canvis produïts en el mapa eclesiàstic català (parròquies, districtes intermedis i diòcesis) des de la fi de l’Antic Règim fins a la signatura del Concordat de 1851 entre la Santa Seu i el Govern espanyol, aleshores en mans de polítics liberals moderats. Per últim, el cinquè capítol explica els canvis de caire local produïts, des de finals de l’Antic Règim fins a començaments del segle XX, en l’organització territorial de dos serveis públics diferents: les estafetes i itineraris de correu i els districtes notarials.

Al inici del primer capítol els autors duen a terme a l’hora d’intentar reconstruir el mapa municipal de l’Antic Règim un exercici molt notable d’anàlisi geogràfica i històrica. En primer lloc assenyalen com «no tot el territori estava vinculat a un comú o a un ajuntament i, per tant, no tot el país tenia una autèntica adscripció municipal»; com en molts llocs «l’única autoritat governativa era el batlle, autoritat de caràcter judicial i representant del senyor jurisdiccional»; i, com el rang parroquial tampoc no ofereix una fórmula segura per resoldre aquest problema, ja que «moltes jurisdiccions no tenien una parròquia exclusiva i una mateixa jurisdicció podia comprendre diverses parròquies o fragments d’aquestes».