"Entendre l'actual organització territorial de Catalunya i els Països Catalans implica conèixer els seus orígens...". Amb aquest lema, el professor Burgueño descriu el descabdellament de les propostes, els projectes i les negociacions que en un període de mig segle i escaig varen fixar les demarcacions que encara avui, amb canvis ben poc significatius, són el marc territorial del govern i de l'administració de l'Estat i autonòmica.

Els tombants fonamentals del procés que desembocaria en la fixació de les províncies i els partits judicials com a nivells intermedis de la divisió territorial entre els municipis i l'Estat varen ser quatre: les propostes del període de la Guerra del Francès (1808-1814); les divisions aprovades durant el Trienni Liberal (1820-1823); la implantació efectiva de les divisions els anys 1833 i 1834; i les reformes de les divisions i la seva adequació política fins al 1851. Cadascun mereix un capítol del llibre. En destaca, però, el dedicat a les divisions territorials elaborades en el Trienni tant per la seva extensió com per l'aprofundiment de la documentació de base. Les aportacions per al coneixement d'aquest període són prou importants i significatives com per considerar-lo el capítol crucial.

És així ja que la proposta napoleòniqua de divisió de Catalunya en departaments imperials no va tenir efectivitat. Tampoc la va tenir la seva rèplica en forma de divisió prefectural d'Espanya elaborada per l'administració de Josep I. Propostes i aplicacions que ja havien estat exhumades i detallades per l'historiador Joan Mercader i que Burgueño recull puntualment. Menys conegudes, però més transcendentals en el seu fons que no pas en la forma són les propostes elaborades a l'altra banda de la trinxera. Posem per cas la proposta de divisió del territori català en vint-i-quatre partits judicials endegada per Tomàs Soler i Jaume Pons (1813), que donava resposta a l'encàrrec de la tot just instituïda Diputació de Catalunya i per a executar així els determinis uniformistes de la Constitució de Cadis, que "...suposava realment una modificació de l'estructura territorial del país molt més revolucionària que no ho havia estat la Nova Planta" [p. 58]. I ho era en tres vessants: per la xarxa urbana que identificava amb criteris moderns; per la significació política com a model de cohesió territorial; i com a plantilla indefugible de les futures propostes de divisió. Burgueño conclou: "El Pla de 1813 marca el veritable punt de partida de la geografia política contemporània al Principat