El govern liberal establert el 1820 va encarar la divisió del territori apresat per a resoldre les estretors d'una Hisenda que reclamava uns territoris de recaptació homogenis, per a la delimitació dels partits judicials com a àmbit de l'administració de la justícia unificada, i per a l'articulació dels marcs geogràfics de la sobirania política constitucional. L'elaboració del projecte de divisió provincial va ser menat per l'hidrògraf mallorquí Felip Bauçà, que ja havia avançat un projecte provincial per a la Regència l'any 1813, i l'enginyer de camins José Agustín de Larramendi. La comissió madrilenya va fer prou de cas a les nombroses desiderates i contrapropostes que li va fer arribar la Diputació de Catalunya. Burgueño les detalla acuradament per concloure: "D'aquesta manera es pot afirmar que, en gran mesura, el pla de divisió va ser resultat d'un pacte" [p. 103]. Fins i tot, la seva aprovació (gener de 1822) va ser amb caràcter provisional. La seva aplicació, molt estantissa, no arribaria a complir l'any i mig.

Tanmateix, el tema tornà a reviscolar a les acaballes del regnat absolut de Ferran VII. El mateix Larramendi seria present a les diverses comissions sobre divisió territorial establertes a partir de 1828 i donaria continuïtat a la proposta aprovada durant el Trienni.

Recordem que a Catalunya s'havia concretat, per una banda, en la decisió inamovible de la comissió central sobre les quatre capitals provincials que encara perduren avui dia. Així se sacrificava la de Manresa i el seu àmbit d'influència es convertiria en la 'torna' de la província de Barcelona i s'acontentava així la ciutat comtal, molt rebeca a l'esquarterament que li reduïa el seu poder de decisió sobre el conjunt del Principat. Per altra banda, la Diputació de Catalunya n'havia establert els seus límits, a la pràctica, per agregació dels partits judicials, si fa o no fa, projectats per la mateixa institució el 1813. Malgrat que no en resti prova documental explícita "els diputats es van plantejar quina devia ser l'adscripció de les capitals de partit a una o altra província, no pas quin seria el traçat més idoni dels límits..." [p. 108].

L'Audiència, com a substitutòria de la Diputació de Catalunya durant l'absolutisme, encara elevaria projectes de rectificació de límits provincials i judicials durant els primers anys trenta. En l'elaboració d'aquestes propostes tardanes encara tornaria a intervenir-hi l'arquitecte Tomàs Soler, ara amb Pere Serra. Amb tot, però, el decret signat anecdòticament pel ministre Javier de Burgos el novembre de 1833 i que instituïa amb un

deix també ben provisional la divisió provincial "no millorava substancialment el disseny de 1822" [p. 174]. / segueix...