la excursión como forma de aprendizaje de la Geografía” [329-335]. En ambdós textos, es posa de relleu la renovació de l’estil excursionista de Terán per deixebles de diverses generacions: García Fernández, Cabo Alonso, Martínez de Pisón, etc. Per bé que les referències a les activitats excursionistes a Catalunya sovintegen en els textos precedents, sobretot a la primera, amb dilatades referències a Solé i a Llobet, la comunicació de Josep Oliveras, “El papel de la excursión en los planes del Instituto de Geografía Alpina de Grenoble y sus repercusiones en Cataluña” [377-393], els posa en el seu lloc just. N’hem donat notícia a una altra banda d’aquestes pàgines.

La resta de comunicacions de la ponència tenen un caràcter més aplicat, atès que reflexionen sobre propostes concretes de visites, excursions i viatges. Els professors José Gómez i Pascual Riesco defensen una normativització dels materials de la sortida de camp a “La interpretación de los paisajes en Geografía. De la excursión tradicional al establecimiento de itinerarios y diseño de fichas para la aplicación del Convenio Europeo del Paisaje” [337-358]. Elia Canosa, Ángela García, Nieves López i Emilia Martínez, proposen i comenten en profunditat una bona colla de “Excursiones en la frontera luso-española. Paralelismos, contrastes y paradojas como recursos para el entendimiento del paisaje” [395-427]. Seran

de molt bon aprofitar. Finalment, Buenaventura Delgado, Francisco José Torres, Antonio García y Juan F. Ojeda també presenten una proposta de sortida a “El viaje como aprendizaje significativo y pertinente. Crónica de una experiencia andaluza” [429-443], per bé que la contextualització teoricopaisatgística ocupi un gruix molt considerable de l’aportació.

A cavall de les dues orientacions generals preses per les comunicacions de la ponència, la de Fernando Arroyo, “Carlos Vidal Box y la Guía de los Recursos Pedagógicos en Madrid y sus alrededores” [359-376], traça una laudatio, mesurada i encomiàstica alhora, d’aquell naturalista i inspector d’Ensenyament Mitjà. La seva obra pòstuma (1976), citada al títol, formada i redactada durant els anys seixanta, és contemporània d’altres obres de suport didàctic del professorat editades ja en ple franquisme desarrollista, alguna de les quals hem revisat en aquestes planes de l’Obrador Obert. De ben segur que Vidal Box les va propiciar i promoure des del seu càrrec institucional mentre aplegava materials per a la pròpia obra.

Valguin, doncs, aquestes breus referències de cadascuna de les aportacions al Coloquio per a incitar els estudiosos especialitzats a la seva lectura extensa i aprofundida, de la qual, de ben segur, en trauran un bon profit. [Pau Alegre, agost de 2014]