Amb la comunicació “Ganar en exactitud y credibilidad: el viaje de Juan Bautista Labaña (1555c-1624) por tierras aragonesas” [149-173], Agustín Hernando recupera les passejades d’observació topogràfica d’un personatge que ell mateix havia tractat extensament en una altra publicació, com a mínim: Juan Bautista Labaña y su mapa de Aragón (1610-1620) [Saragossa: Institución “Fernando el Católico”, 1996]. “El excursionismo como base del conocimiento geográfico del Montseny (Cordillera Prelitoral Catalana)” [175-201] és tema molt mastegat per a Josep Ma. Panareda i Maravillas Boccio, autors de la comunicació. El repàs bibliogràfic i cartogràfic sobre el Montseny, amb l’afegit de notes biogràfiques dels principals estudiosos i naturalistes que s’hi ha referit, seran un material de profit per als paisatgistes iberoamericans. Una utilitat semblant tindrà la comunicació de José Luis Villanova sobre “Los turistas españoles en el Kairouan colonial: una élite intelectual” [241-266], una temàtica ventilada en la bibliografia catalana dels darrers anys i a la qual l’autor afegeix detalls d’interès i una contextualització més àmplia. En fi, Marina Frolova, a “Las expediciones de la Academia Imperial de Ciencias:

emergencia del viaje científico en Rusia” [267-283], ens dóna complida notícia de les activitats viatgeres dels acadèmics russos dels segles XVIII i XIX amb l’afegit de les influències europees que els van empènyer a decidir-s’hi.

La segona ponència, “Potencialidades del viaje o excursión geogràfica: instrumento pedagógico”, aplega set aportacions. La comunicació signada per Josefina Gómez i Concepción Sanz, “La excursión geográfica universitaria con fines formativos e investigadores: su consolidación en la Escuela Española” [289-328], és a dir, des de l’acabament de la Guerra Civil 1936-1939 fins a les acaballes de la dècada dels seixanta, s’emmarca en la recerca històrica més àmplia que, d’una anys ençà, porten a terme les autores. Destaquen l’antecedència dels naturalistes i dels geòlegs madrilenys del XIX per a donar forma a l’excursió i el treball de camp geogràfic, fins que Manuel de Terán els va conferir el caràcter humà adient. El paper crucial d’aquell professor de geografia madrileny per a diversificar temàticament les excursions també és remarcat per Manuel Mollá i Rodrigo Torija en la seva comunicació: “Manuel de Terán y