Cal demanar-se quins són, doncs, els sectors productius que constitueixen l’eix bàsic de l’economia cerdana i que permeten de mantenir a la comarca un nivell d’activitat que evita de caure en la depressió.

D’una banda, trobem l’agricultura. El sector primari cerdà ha experimentat al llarg d’aquests darrers temps un procés de readaptació continuada, des d’una agricultura de policonreu, bàsicament cerealística i d’unes característiques notòries d’agricultura mediterrània, a una agricultura que com més va palesa més la seva orientació ramadera. Qualsevol visitant assidu de la comarca aquests darrers anys deu haver pogut comprovar la notable progressió de prats que s’hi ha produït i que ha menat els autors de l’estudi a definir la Cerdanya, seguint Pau Vila, com «una terra d’herba». També hi han augmentat les terres dedicades a farratges i a alguns cereals destinats a l’alimentació del bestiar. Amb aquests canvis, l’agricultura cerdana ha aconseguit d’adaptar-se més bé al medi i una homogeneïtzació més gran amb les agricultures de muntanya d’arreu d’Europa.

La vocació ramadera de la comarca, sobretot pel que fa al bestiar boví, té una llarga tradició. L’augment dels bovins hi ha anat lligat a la demanda progressiva de llet per les centrals instal·lades al Pirineu, principalment a la Seu d’Urgell. Cal lamentar, però, que aquest desenvolupament del sector ramader no hagi anat acompanyat pel creixement d’una industria agroalimentària local que en transformés els productes. Al contrari, les petites – algunes no pas tan petites – indústries productores de mantega que fa uns quants any hom podia trobar a Puigcerdà, a Llívia i a Bellver de Cerdanya han anat desapareixent, i avui tan sols resta la Cooperativa Agropecuària de Puigcerdà, que es dedica a canalitzar la producció de llet cap a l’exterior, a més de fabricar pinsos. Un altre factor negatiu per a un desenvolupament més gran del bestiar de carn és, sens dubte, la manca d’escorxadors importants a la comarca.

En canvi, cal esmentar en aquest punt un fenomen relativament recent a la comarca: el notori increment de l’explotació del bestiar porquí i de l’aviram, bé que s’ha produït a tall de complement i d’una manera desvinculada de l’activitat estrictament agrícola. Pel que fa a la ramaderia ovina, s’observa una progressiva disminució i cada cop es menys freqüent de veure’n ramats pasturant per la comarca.

De l’anàlisi que La Cerdanya. Recursos econòmics i activitat productiva fa del sector primari es pot deduir que, malgrat la capacitat d’adaptació que aquest ha demostrat a la comarca, hi ha encara moltes potencialitats per desenvolupar-hi. Per tal que el jovent no continuï abandonant el camp, cal cercar solucions als principals problemes que el sector té plantejats. Aquestes solucions hauran de tendir, entre altres coses, a aconseguir explotacions amb prou dimensions perquè siguin rendibles, a aprofitar més bé la maquinària, a estendre les formes de tinença de la terra que facilitin la dinàmica de les explotacions i la complementarietat agricultura-ramaderia i a desenvolupar una activitat secundària en el sector agroalimentari que garanteixi al sector ramader uns determinats nivells de demanda i li permeti d’augmentar la producció en quantitat i en diversitat.

Un altre sector bàsic per al sosteniment de l’economia cerdana és el turístic. No és pas que el turisme sigui un fenomen recent a la Cerdanya. Des que entre la burgesia catalana començà a estendre’s, cap al final del segle passat, el costum d’anar a passar l’estiu al camp, la Cerdanya ha estat una comarca receptora d’aquest moviment de temporada. Però mai com ara aquest moviment no havia tingut una importància tan decisiva per al conjunt de l’economia comarcal. Són diversos els factors que expliquen aquest fet. Potser el més decisiu ha estat l’augment continuat d’una demanda turística d’hivern, lligada a l’auge que ha anat adquirint a casa nostra la pràctica dels esports de neu.