Cal destacar que el fet que aquest treball hagi estat elaborat per un equip multidisciplinari ha permès que cada un dels temes fos preparat per una persona que n’és especialment coneixedora, ja no sols des de la perspectiva teòrica, sinó també de la realitat concreta de la comarca estudiada. Aquesta proximitat entre l’investigador i l’objecte estudiat és una condició que és present en l’orientació general dels estudis comarcals que ha anat publicant la Caixa. Probablement això és criticable des d’una perspectiva estrictament científica que situï com a exigència prioritària allò que Max Weber anomenava neutralitat axiològica i considerava com a condició indispensable en qualsevol estudi de ciències socials. Nosaltres pensem, però, que en un país com Catalunya, on les estadístiques són encara força deficients, el treball de camp i el coneixement directe de la realitat són imprescindibles per tal de no oferir una imatge distorta del territori que en cada cas es objecte d’estudi. En aquest sentit, podem avançar que la visió sobre la Cerdanya que el lector trobarà en aquest llibre no és pas una visió freda i distant, construïda només a partir de l’anàlisi d’un conjunt de dades, sinó que és el resultat d’un enfocament en què la utilització de tècniques d’anàlisi i de dades estructurals bàsiques es conjumina amb el treball empíric i amb la visió pròpia de la realitat comarcal.

Segons la nostra opinió, que l’estudi hagi estat efectuat per persones acostades a la comarca i especialitzades en temes diferents és un fet positiu que compensa els possibles inconvenients que deriven d’aquesta mateixa circumstància, com ho poden ser una certa manca d’homogeneïtat entre els diversos apartats o un excessiu subjectivisme, problemes que en tot cas han estat reduïts al mínim gràcies a la valuosa tasca de coordinació duta a terme per Xavier Mateu.

* * *

No és pas l’objectiu d’aquestes pàgines de presentació entrar a fons en el comentari del contingut de La Cerdanya. Recursos econòmics i activitat productiva. Val la pena, però, subratllar-ne alguna de les parts que, al nostre entendre, dibuixen els trets bàsics del component socioeconòmic de la Cerdanya.

Una de les primeres qüestions que el llibre estudia és la de la unitat territorial i de les diferents divisions administratives i polítiques que l’han afectada. Certament que seria difícil de trobar a Catalunya una altra comarca en què les divisions institucionals hagin provocat una trencadissa tan notòria de la seva unitat comarcal. D’una banda, hi ha la divisió fronterera, que migpartí artificialment la comarca arran del Tractat dels Pirineus i de l’annexió per França de la seva part oriental, el 1659. Només se’n va poder salvar per al nostre país – segons sembla gràcies a una feliç circumstància – Llívia, que des del final del segle VIII havia estat la capital del comtat de Cerdanya i s’havia mantingut com el nucli urbà més important de la comarca fins a la fundació de Puigcerdà, el segle XII.

La partició de la comarca no sols implicà el trencament d’una unitat territorial evident com poques, sinó que també significà un daltabaix per a l’esplendor econòmica de la comarca i de la seva capital, Puigcerdà. La «vila» havia crescut força d’ençà de la seva fundació, i ja en el segle XIV, quan fou estructurat el règim municipal, constituïa un nucli florent on es desenvolupava una activitat manufacturera i comercial notable, amb un potencial demogràfic molt important per a l’època. A partir de la signatura del Tractat dels Pirineus, s’hi produïren una davallada de les activitats econòmiques i una notable disminució de població. D’ençà d’aleshores tant Puigcerdà com la resta de la comarca van anar perdent l’esplendor que havien mantingut entre els segles XIV i XVII, i que mai no tornaren a recuperar.