Són prou coneguts, i han estat força debatuts, els problemes del desequilibri territorial al nostre país, de l’existència d’una Catalunya industrialitzada i amb una concentració demogràfica elevada al costat d’una altra en què la manca de desenvolupament industrial, les dificultats de comunicació amb els centres difusors del creixement econòmic i la dotació insuficient dels equipaments col·lectius de tota mena han provocat l’èxode de la població i una dinàmica regressiva en l’evolució general de la seva economia. Aquesta dualitat no s’ha manifestat només en els diferents graus del desenvolupament econòmic assolit, sinó també en l’atenció desigual que han merescut l’una part i l’altra de Catalunya com a objecte d’estudis fets sota la perspectiva econòmica, cosa que ha comportat una manca notable de treballs que s’ocupin de les comarques més endarrerides del Principat.

Davant d’aquesta realitat, tant la conjuntura històrica per la qual travessa el país com la necessitat que totes les comarques del Principat se sentin integrades i protagonistes en el procés de reconstrucció nacional obert a partir de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia reclamen una acció correctora. El pas d’una Administració centralitzada i centralista a una altra d’autonòmica ha de significar, entre moltes altres coses, la substitució d’un punt de mira que ha contemplat tradicionalment Catalunya com un territori integralment ric i per tant no necessitat de cap acció específica de suport per part de l’Administració per un altre que ha de fer cara amb conseqüència a l’existència d’amples zones del nostre territori on es produeixen símptomes preocupants de subdesenvolupament econòmic i greus dèficits en els equipaments socials.

Som, doncs, en una hora en què cal que ressorgeixi el corrent inscrit tan fortament en la tradició del poble català que coneixem amb el nom de comarcalisme. Aquest moviment, com totes les grans empreses col·lectives, exigeix una acumulació d’esforços per part de tothom i d’una manera especial per part del conjunt d’institucions del país, encapçalades per la Generalitat, les quals han d’afrontar el compromís de fer possible que el procés de ressorgiment del comarcalisme a Catalunya trobi els camins adients perquè es manifesti d’una manera creadora, enriquidora i afermadora per al conjunt del país.

Des de la perspectiva de la nostra Institució, la Caixa d’Estalvis de Catalunya, considerem que no podem defugir l’exigència de prestar una atenció més gran a totes i a cadascuna de les nostres comarques. Aquesta és una orientació que intentem que sigui present en les diferents vessants en què es concreta la nostra actuació. La política d’expansió de la Caixa aquests darrers temps – que és quan el marc institucional ho ha permès –, la representació proporcional dels impositors de les diferents comarques en els òrgans de govern de la Institució i la progressiva orientació descentralitzadora en la nostra política financera i social són una bona prova de la nostra decidida voluntat d’apropament a les comarques.

Dins aquesta lògica i amb l’objectiu d’oferir al conjunt de la societat catalana un instrument que pogués ser útil en la tasca de redreçament territorial de Catalunya i que ajudés a emplenar el buit existent en la major part de les nostres comarques pel que fa a estudis que les contemplin des d’una perspectiva econòmica, vam impulsar la col·lecció d’estudis econòmics «Catalunya

* Estudi realitzat amb aportacions de diversos membres de Grup d’Estudis de l’Alt Pirineu i l’Institut d’Estudis Ceretans coordinats per Xavier Mateu i amb la col•laboració de Francesc López i Palomeque (turisme) i Roser Majoral i Moliner [sic!] (agricultura).