de la Part Alta com a ciutadella militar per la monarquia borbònica al segle divuit, una elecció confirmada per la capitalitat provincial de 1833. A continuació, analitza l’àrea comercial de la ciutat i també la de mobilitat laboral, és a dir, aquella amb la qual manté intensos intercanvis de mà d’obra. El capítol conclou amb unes valoracions sobre la possible existència al Camp de Tarragona d’un espai metropolità i les diverses iniciatives que s’han dut a terme recentment per donar un caràcter institucional a aquest fenomen.

El capítol de conclusions presenta, de forma sintètica, els grans temes del desenvolupament i el caràcter urbà estudiats anteriorment i també vol ser una reflexió més global sobre què representa Tarragona, quin és el seu model de creixement i, finalment, quins són els reptes de futur per als propers anys. “Evidentment, l’economia és un referent bàsic. Estem vivint ara un moment

molt complicat per a l’economia a escala catalana, espanyola i europea i la greu situació d’aquestes repercuteix fortament en la de Tarragona, ja que no oblidem que el marge de maniobra que queda és molt estret, és molt petit.” [p. 455] És per això que aquest llibre, redactat durant els anys de desfermament de la recessió, no pot valorar-ne les possibles conseqüències. Les referències a l’esclat de la bombolla immobiliària, activitat tan important a Tarragona, al creixement de l’atur o a altres manifestacions de la crisi són molt escasses al llarg del text. En tot cas, insisteixen els autors a les conclusions, “en aquest context d’estreta connexió i dependència econòmica, les possibilitats de Tarragona ara i sobretot de cara al futur passen pel manteniment, la consolidació i l’expansió d’una sèrie d’activitats estratègiques, com les que hem anomenat els motors de la ciutat”. [p. 456] [Pau Alegre, març de 2013]