primer, rebla els trets d’originalitat de l’emplaçament de la ciutat. Passa seguidament a resseguir les etapes de l’expansió urbana que desemboquen en la forta expansió experimentada per la ciutat des de mitjan segle XX, la qual ha donat lloc a una forma urbis escampada, amb molts ravals i barriades sense continuïtat urbanística. Bona part del capítol és dedicat, però, a l’anàlisi dels espais residencials mitjançant l’ús d’indicadors com l’antiguitat dels edificis, la tipologia edificatòria, la qualitat de les construccions, la superfície útil, etc. En aquest caient, la informació aportada per Muro, en taules i en mapes, és abassegadora. Tanca el capítol amb l’estudi dels espais no residencials, tant els d’ús comercial i d’equipaments com, en especial, els industrials i portuaris, ja que ocupen una part considerable del terme de Tarragona, sobretot a la part occidental.

Els capítols cinquè i sisè, “Les zones de la ciutat i els usos del sòl urbà” [p. 215-273] i “La diferenciació residencial de l’espai urbà: els contrastos sociodemogràfics i electorals” [p. 277-311], esmicolen el continent i el contingut —tornem-hi— de la ciutat actual en un tessel·lat de zones urbanes, definides per les diferències

morfològiques, funcionals, socials i d’usos del sòl que presenten. El capítol cinquè, redactat per José I. Muro, se centra en l’anàlisi de la diversitat morfològica i d’usos del sol mitjançant la divisió de la ciutat en dotze grans zones o àrees, la conformació de les quals ha estat efectuada atenent a criteris d’homogeneïtat interna de cadascuna, tant pel que fa al període de la seva formació com en els trets d’edificació i d’ús del sòl. El capítol sisè se centra en l’anàlisi de la diversitat sociodemogràfica, mitjançant l’ús d’una sèrie d’indicadors relatius a la població resident en les seccions censals de la ciutat: dinàmica, immigració, atur, instrucció, comportament electoral, etc. Pròpiament, i amb aquesta anàlisi, Santiago Roquer ve a desplegar la continuació del capítol segon de la seva autoria. Si allí tractava d’esbrinar les tendències demogràfiques de la població tarragonina de conjunt, ara ho fa per cadascuna de les zones urbanes identificades al capítol precedent. Naturalment, els autors del volum —i, al capdavall, els lectors—, es pregunten sobre quin grau de correlació existeix entre la diferenciació morfològica i la social. En justificaran una resposta a l’apartat final de conclusions, on es plantegen un model comprensiu de distribució social, morfològica i funcional de Tarragona.