vegada Milton Santos. En aquest sentit, Jordi Nofre, geògraf de formació, explora lletres de cançons i les seves musiques en el seu capítol. Investiga com han evolucionat diversos estils musicals a l’ombra de projectes polítics, explícits o implícits, i que responen a una organització que desvetlla el clàssic model centre i perifèria a Barcelona. Es tracta de conceptes teòrics desenvolupats per tal d’interpretar les relacions de poder en el territori, des de la geografia política, aplicats en aquest cas a la geografia urbana i a les diferents estructures del sector de la producció cultural.

Per la seva part, Carme Rodríguez, antropòloga de formació però que desenvolupa la seva recerca amb arquitectes, tracta la pintura com un art comparable al literari i la influència que té i mostra sobre les formes urbanes. La seva recerca gira entorn de la iconografia de la ciutat, en concret sobre la visió panoràmica. Les panoràmiques, avui tan consumides gracies a la fotografia, havien estat una de les poques formes de sintetitzar la complexitat, d’ensenyar la totalitat urbana. Però la seva importància va més enllà de l’ensenyament, potser per la gran capacitat dels pintors de treballar amb conceptes abstractes: la representació panoràmica ha servit de noció filosòfica per a la creació d’algunes edificacions urbanes com els diorames, els ciclorames, els museus, les galeries comercials o els aparadors comercials tan difosos en el que el situacionista francès Guy Debord definí com la societat de l’espectacle [Debord, G.: La société du spectacle. París: Gallimard,1992].

Entendre la ciutat com un objecte científic requereix sempre també una mica d’imaginació. Per aquesta raó alguns investigadors interpreten la ciutat com si fos un llibre, com una forma de literatura que va intrínsecament lligada a la cultura urbana. Amb aquest criteri, els tres capítols següents tracten diferents aspectes de la toponímia urbana. Carles Carreras, geògraf, explora els llocs i els noms que se’ls atorguen per apropiar-se’ls; s’explora així el sentit del lloc a través de la seva denominació. El capítol recull alguns exemples de noms de lloc que són emprats en el llenguatge comú per expressar idees, conceptes i sentiments, en un intent de reconstruir una geografia popular. Lluís Quintana, per la seva banda filòleg de formació, investiga sobre les funcions que ha tingut i té encara la toponímia urbana i sobre les intencions que hi ha darrere de la seva selecció. La toponímia urbana té com a objectiu principal l’orientació dels ciutadans i dels visitants, però també la de difondre algun tipus de missatge. La decisió de posar un nom oficial, generalment, duu implícita una motivació concreta; per tant, llegir la toponímia és desxifrar-ne el missatge, el significat que hi volia donar el legislador, en aquest cas a escala local. L’autor proposa la hipòtesi, interessant des de molts punts de vista, que l’oblit del significat del nom, l’anul·lació del propi missatge, explica i garanteix la seva permanència, fins i tot en moments polítics contraris als valors i motivacions amb què es van posar els noms dels carrers. El darrer capítol és de Roser Pubill, filòloga de formació, però especialitzada en geografia