A una altra escala, Jaume Franquesa, antropòleg de formació, investiga sobre les diferents visions que s’han donant sobre Palma a l’illa de Mallorca, a partir, sobretot, d’un gènere literari poc estudiat però molt difós, com són les guies de viatges. La invenció del mite de l’illa de la calma a Mallorca, com afirma l’autor, ve donat per una realitat de l’estructura urbana de la ciutat però també per un context històric i conjuntural en el qual diversos autors passen temporades i escriuen sobre la ciutat i l’illa. Aquesta aproximació permet de comparar la visió externa de la interior, que no sempre coincideixen. La insularitat ha estat un dels elements geogràfics que han despertat l’interès literari, des de la llunyana i inabastable Itaca a les nostres Balears [Cavallo, F.: Isole al bivio. Menorca tra Balearizzazione e valore territoriale. Milà: Unicopoli, 2007]. Algunes estructures urbanes, però, han estat tractades amb la metàfora de l’illa; el cas més clar és, sens dubte, el del barri, com a fragment de la ciutat. Sergi Martínez, geògraf, analitza una part del procés complex de la construcció literària del barri Xino de Barcelona i com les seves particularitats han tingut un efecte de tancament, d’aïllament, diferenciador de la resta de la ciutat. Potser aquest exemple representa la més extrema de les relacions entre ciutat i literatura, quan la lletra construeix la ciutat. En efecte, el barri Xino no va existir mai com a tal, va ser una construcció periodística més o menys

espontània que va prendre materialitat, però, en la consciència dels ciutadans. Avui, quan el barri ha estat destruït del tot i s’ha reinventat el Raval, amb la seva conjugació centrificadora, novament la literatura recupera el barri Xino, que ja pot inventar del tot.

Marta Llorente, arquitecta i professora d’arquitectura, aporta una mirada especial a les relacions entre les lletres i les pedres de la ciutat. Interessada a desvetllar l’estructura de la ciutat escrita, realitza un captivador exercici de simbiosi i paral·lelisme entre la ciutat i la literatura, recordant que les primeres formes d’escriptura neixen amb les primeres ciutats i que els primers suports d’ambdues varen ser justament les pedres. Però avança també que les ciutats no són només pedres, sinó espais viscuts i només, de vegades, escrits. Els autors que analitza estan escollits per haver escrit en el moment contemporani en què apareix la ciutat de què parlen, i per explicar aspectes repetits del fenomen urbà: el ritme, la màquina, el paisatge, la ciutat destruïda.

Si el concepte de ciutat és complex i dinàmic, escàpol a una definició fàcil, també ho resulta la literatura urbana. Las lletres de les cançons són literatura moltes vegades urbana i la música és una forma d’expressió no literària que ajuda que arribi a tothom, en qualsevol època i a qualsevol persona. Les cançons podrien ser precisament una forma capaç de transmetre raó i sentiment, recordant altra