Construcció física, paisatge urbà i el seu reflex imaginari constitueixen la part més visible i coneguda de la ciutat. Els geògrafs i els estadístics, els economistes i els sociòlegs hem après també a fer-ne un resum sempre parcial per a les enciclopèdies i per als manuals, de la ciutat, de cada ciutat, de totes les ciutats. Tota ciutat construïda troba així la seva descripció convencional, més o menys estereotipada, més o menys parcial. El camí de l’explicació iniciat, però, ha de tornar d’alguna manera al seu començament, ja que la ciutat, de debò, la fan els seus ciutadans i ciutadanes, dia a dia, pedra a pedra, posant-ne o traient-ne, carrer a carrer, plaça a plaça, jardí a jardí, pas a pas, pam a pam. La vida quotidiana dels ciutadans, de tots i cada un dels ciutadans i ciutadanes, les seves vides, l’una rere l’altra, l’una al costat de l’altra, les unes contra les altres també, van deixant la seva petjada inexorable i invisible a primera vista, ben material, però, a la ciutat. Tots els ciutadans, els qui han nascut a la mateixa ciutat i els nouvinguts, s’apropien pas a pas, dia rere dia de la seva ciutat, la fan seva materialment i simbòlicament, hi deixen les seves empremtes i senyals, les seves marques i símbols, els quals, tots junts, fan i refan la ciutat, la conserven i la mantenen, la canvien i la transformen. Tot aquest conjunt, doncs, d’empremtes i de senyals, de marques i de símbols, cal també saber llegir-los i interpretar-los, comprendre’ls i explicar-los. Tot això, és clar, sense oblidar ni la ciutat del arquitectes, ni la dels enginyers, ni la dels cartògrafs, ni la dels economistes, ni la dels estadístics, ni la dels sociòlegs, ni la dels antropòlegs, ni la dels psicòlegs, ni la dels

geògrafs. Maldant sempre per no oblidar cap ciutat de les ciutats infinites, per entendre la ciutat.

Les pedres de la ciutat, els seus carrers i les seves cases, han de ser, doncs, llegides i han de ser enteses i compreses. Ja fa molts d’anys, el 1602, el religiós italià Tommaso Campanella (1568-1639) suggeria que els ancians de la seva utòpica ciutat del Sol [Civitas Solis. París: 1602] expliquessin la seva història, que estaria escrita en els seus murs, als més joves. La història no ha estat escrita a les parets i murs de les ciutats reals d’avui dia, però les seves pedres, amb les seves empremtes i cicatrius, i els seus carrers, amb els seus noms, parlen d’aquesta història, de la història de la ciutat i de la dels seus ciutadans, almenys d’alguns, de la seva construcció i de la seva destrucció, de la seva evolució i de les seves transformacions. L’únic que cal, doncs, és saber-la veure aquesta història, aquestes històries, palpar-la i saber-la llegir, voler-la entendre i aprendre a escoltar-la, per explicar-la després als altres, amb paraules: amb paraules parlades i amb paraules escrites. Les paraules dels escriptors i dels escrivents resulten així, moltes vegades, més fortes i més duradores i inesborrables que les pròpies pedres que les han inspirades, que les persones que les han esculpides, conscientment i inconscientment, i participen per això en la construcció de la ciutat, de les ciutats, de cada ciutat. Pedres i paraules, paraules i pedres mantenen un diàleg fosc que cal destriar, amb paciència i amb imaginació, amb prudència i amb saviesa.