És un aplec de treballs d’història rural la temàtica dels quals fa esment, de lluny o de prop, als canvis territorials soferts per l’occident català al llarg dels temps. Si bé hi hem trobat referències a traces de l’evolució soferta des de la més reculada antiguitat, cinc articles ho fan de les d’època medieval, sis més de les d’època moderna i contemporània, i, finalment, un altre article, de tall metodològic, no pot ser caracteritzat per una cobertura temporal ben acotada. El curador de l’obra, el professor d’història Enric Vicedo, ha preferit ordenar la presentació d’aquesta dotzena d’aportacions d’acord amb la cronologia dels assumptes que tracten i dintre de dos grans apartats intitulats amb les denominacions de les dues grans etapes històriques esmentades: temps medievals i temps moderns. No caldria dir que es tracta d’una opció ben legítima i útil. Però també hauria estat bo de facilitar la lectura dels articles en clau geogràfica, potser a la mateixa “presentació” de l’obra [pp. 9-10], i no haver d’esperar fins a les pàgines 139-140 per a assabentar-nos d’alguns trets definitoris i diferencials dels mots “territori” i “paisatge” emprats profusament d’un cap a l’altre de l’obra. Vegem-les. Val la pena de transcriure-les.

Els professors Aldomà, Mendizàbal, Pèlachs i Soriano fan seva la definició normativa de territori facilitada pel Diccionari de la Llengua de l’IEC: “porció de la superfície terrestre subjecta d’apropiació per part d’un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat, especialment les activitats de producció i reproducció o consum”. En

canvi, rebutgen expressament la primera accepció de paisatge que dóna el mateix diccionari, “aspecte, vista, d’un paratge natural”, i es decanten per una caracterització més destil·lada: “estat actual d’una evolució inacabada basada en la relació entre la societat i el medi natural, evolució que és representada per la combinació dinàmica que s’estableix entre elements abiòtics, elements biòtics i elements antròpics, així com la percepció que els humans tenim d’aquesta combinació”. Així, territori i paisatge en el medi geogràfic vénen a ser els extrems del peix que es mossega la cua. On acaba l’un i on comença l’altre? Hi ha respostes per a tots els gustos.

Obre el foc el professor Jordi Bolòs amb el treball “Canvis i continuïtats en el paisatge arqueològic en època medieval a la Catalunya occidental” [13-30; biblio + mapes: 30-38]. Aposta per la continuïtat del poblament de les comarques lleidatanes durant l’alta edat mitjana, sense trencaments ni buits, des del Baix Imperi fins a la conquesta cristiana dels segles XI i XII . Sobre el particular apunta un biaix polític prou interessant: “aquest tema de la continuïtat ha estat motiu d’algunes controvèrsies entre aquells historiadors que defensen, per als segles X i XI, una perduració de les comunitats rurals, quan s’esdevingué el pas d’unes autoritats musulmanes a unes autoritats cristianes, arran d’un procés de conquesta, i els que creuen que la importància dels processos de repoblació fou fonamental, fet que evidentment provocà alguns canvis poblacionals” [13].