L’aportació d’Enric Vicedo, “Les xarxes econòmiques i l’estructuració del territori català occidental al segle XVIII” [189-208] hauria pogut fer el fet de les conclusions del llibre. Remarca la hipòtesi sobre el caràcter descentralitzat de l’economia catalana anterior a la segona meitat del XIX i, en especial, de les terres occidentals lleidatanes, amb il·lustracions sobre les vicissituds del proveïment de blat a Lleida durant el segle XVIII, l’origen i destí de les mules negociades al mercat ramader de Verdú al mateix segle, la localització de la “incipient burgesia de caràcter local o rodal” arrendadora de drets senyorials, en concret del Capítol de Lleida i de Poblet, i del mercat de crèdit. De tot plegat, l’autor de l’aportació i curador del llibre, conclou en “mostrar que l’economia catalana funciona mitjançant xarxes territorials sovint molt descentralitzades, molt més que el que podria pensar-se a partir del funcionament dels circuits comercials més visibles, com és la circulació de mercaderies de tota mena a l’interior de Catalunya” [207]

Abans de tancar el llibre amb l’inventari de David Tous de “Les cabanes pageses i l’estructuració de l’espai agrari de la Catalunya occidental. La vall del Cercavins-riu Corb, Verdú” [239-262], Josep Manuel Martínez París proposa un mètode coevolutiu, ecològic i econòmic, per a estudiar la interacció entre natura, societat i mercat en un àmbit local, concretament del

terme municipal d’Àger durant la segona meitat del segle dinou. Amb aquest objectiu, “Organització del paisatge agrari al Subpirineu català occidental: Àger (1845-1880)” [209-238] aporta una anàlisi molt detallada de l’amillarament de 1865 d’aquell terme. La pervivència de la propietat comunal, la qual ocupava més de la meitat de la superfície municipal a aquella època, s’explica pel seu “paper en l’equilibri socioeconòmic del sistema agrari, doncs, juntament amb els interessos dels sectors més benestants en relació amb pastures i l’obtenció d’adobs” [218]. Esbandit aquest aspecte, estudiat en altres indrets prepirinencs per diversos autors, Martínez París efectua una caracterització de la setantena de les partides rurals localitzables al terme d’acord amb cinc tipologies de combinació d’aprofitaments agraris. Alhora, cada partida és denotada per la seva fesomia ambiental (insolació, pendent, litologia, etc.) a fi i efecte de correlacionar-la amb els usos efectius. L’autor en conclou remarcant “la complexitat de la lògica que explica la forma en què una societat determinada organitzava i gestionava un paisatge concret en un sentit i no en un altre, amb les implicacions que tot això podia tenir per al seu futur” [228], frase que pot passar ben bé com a cloenda d’un llibre que, potser per no tenir-ne, deixa la porta oberta a estudis renovats sobre les relacions entre el territori, el paisatge i la història rural.
[Pau Alegre, 28 d’abril 2009]