El paisatge analitzat per Jordi Bolós és més aviat un territori, un àmbit geogràfic caracteritzat per les activitats dels humans, més que no pas conformat per la naturalesa. Així, en la línia de recerca que desenvolupa de fa anys, Bolòs insisteix en la necessitat d’analitzar mapes i ortofotografies actuals per a copsar regularitats en el territori la creació de les quals pugui ser atribuïda a transformacions humanes d’èpoques el més reculades possible. Vies de comunicacions locals i extralocals, límits de tota mena, parcel·laris, emplaçaments de població, etc., són observats detingudament pel seu encaix amb les traces de les centuriacions romanes endevinades a diverses comarques catalanes. “D’entrada, és lògic pensar que difícilment s’hauria conservat el testimoni de les centuriacions si hi hagués hagut, a l’alta edat mitjana, un abandonament gaire prolongat, de massa segles, de la contrada on s’alcen aquests pobles” [17]. La identificació d’aquelles traces parcel·làries bimil·lenàries en la documentació actual i el pes del raonament esmentat, aboca l’autor a afirmar la continuïtat del poblament sense buits significatius.

L’objectiu del treball aportat per Xavier Eritja, “Formació del patrimoni templer al territori de Lleida (1147-1156)” [39-55] és molt més acotat en el temps i en l’espai: conèixer la procedència inicial, l’ampliació i les estratègies de gestió, d’“un patrimoni que més endavant esdevindria el gran domini templer de la comanda de Gardeny” [41]. En bona part el reberen dels comtes de Barcelona i Urgell, Ramon Berenguer IV i Ermengol VI com a drets de conquesta entre els anys 1147

i 1156. El tossal de Gardeny i el castell de Corbins en primer lloc, així com cases esparses a la mateixa ciutat de Lleida, alguns molins al Segre i diverses torres a llevant, cap a l’Urgell. Eritja insisteix en l’objectiu templer d’incrementar les rendes produïdes per les noves possessions. Amb un deix d’anàlisi territorial, no pas de paisatge, destaca la concentració parcel·lària, encalçada mitjançant l’adquisició d’altres terres, i la gestió mixta de les finques, vol dir de manera directa en dominicatures i indirecta mitjançant contractes de conreu, com els exponents d’aquella estratègia d’enfortiment de rendes.

“Estructura parcel·lària i cultius a la comunitat islàmica d’Aitona a la baixa edat mitjana” [57-72] de Marta Monjo és una aproximació a l’estructuració andalusina del territori de regadiu lleidatà cap a finals de la baixa edat mitjana. Més concretament, de l’àmbit servit pels sistemes hidràulics de La Sèquia de Remolins i la Sèquia Major d’Aitona, amb més de 25 quilòmetres de recorregut i construïdes, el més segur, cap al segle XI. En una perspectiva d’arqueologia del paisatge practicada pel grup de recerca encapçalat pel professor Miquel Barceló, l’autora remarca que tant per la seva dimensió com per l’època de construcció, els regadius lleidatans es diferencien acusadament dels sistemes hidràulics balears, molt més petits i bastits tot seguit a l’ocupació islàmica. En base a un capbreu de començament del segle XVI, analitza l’estructura parcel·lària: “les possessions dels sarraïns d’Aitona a la baixa edat mitjana es caracteritzen per les dimensions petites i per la fragmentació” [67], no pas gaire diferent de la dels cristians registrats pel mateix document.