Ja m’he referit a l’article dels professors Ignasi Aldomà, Enric Mendizàbal, Albert Pèlachs i Joan M. Soriano, “Les transformacions del territori i del paisatge de l’Alt Pirineu” [139-164], per a transcriure sengles definicions de territori i paisatge. L’article aplega dues contribucions força diferenciades. La primera [141-149], amb una aproximació a la muntanya com a territori antropitzat al llarg dels mil·lennis de presència (i absència) humanes es remata amb una revisió, molt sumària, de l’evolució de la població i del poblament pirinenc durant el període 1700-2000. La segona [150-162] incideix en els canvis d’usos del territori de l’Alt Pirineu. Les referències al paisatge són escadusseres, i entès, ve-t’ho aquí, com a panorama visual, l’accepció refusada a la capçalera de l’article. Val a dir, però, que aquesta segona part podria ser un bon esquema de treball per a bastir una història ecològica dels Pirineus al voltant de l’explotació dels recursos naturals, en especial els dels boscos.

En el treball de Jacinto Bonales, “Estructuració de l’espai i construcció del paisatge a la Catalunya nord-occidental. L’exemple de la Feixa al Pallars Jussà” [165-188], el tractament efectiu del paisatge també és fugaç malgrat la proposta inicial de “reflexionar sobre les causes del manteniment de les estructures medievals que queden plasmades al paisatge” [165]. Fins i tot, cap al final, gairebé se’n desdiu atès que, a causa de la despoblació del segle XX i el moviment de

terres consecutiu a la concentració de propietats que ha destruït moltes traces de paisatge heretat de l’edat mitjana, les possibilitats d’estudis en la línia de recerca de “paisatge arqueològic” han estat retallades considerablement. Tanmateix, “la hipòtesi de partida és que la crisi de la baixa edat mitjana va provocar un nou model socioeconòmic basat en la baixa densitat de població i en la gestió col·lectiva dels recursos que va provocar el manteniment de gran part del paisatge heretat...” [166] L’article presenta aleshores una introducció molt convincent sobre la conformació dels termes jurisdiccionals de les comunitats veïnals de la Feixa, l’esquenall del Montsec d’Ares girat cap a tramuntana, a partir de la disgregació del gran terme castral de Mur del segle XI: “l’establiment de límits castrals i els posteriors feudals va consolidar la divisió de termes considerats com a àrees d’ús i decisió sobre l’espai per a cada comunitat i poble.” [171] En aquest context, remarca els conflictes generats per la permissivitat senyorial per concedir terres dins del terme a veïns aliens per tal d’augmentar les rendes delmeres amb els consegüents problemes d’ús d’emprius i litigis de límits. La conclusió del treball és pròpia de la historia rural, ...en clau territorial o paisatgística? Tant se val: “Cal pensar, doncs, que els senyors no aspiraran a fer-se amb el control absolut dels termes per tal d’assegurar-se un mínim de rendes en base al delme i a la participació en les xarxes de crèdit i comerç, via més pacífica d’extracció de rendes.” [180]