Sergi Marí i Pons, director de l'Observatori Socioambiental de Menorca i membre de l'IME, fou el relator d'aquest primer àmbit dedicat a l'herència i la transformació del paisatge rural. Va agrupar les catorze comunicacions acceptades -signades per dinou congressistes-, en quatre grans calaixos temàtics prou reveladors: 1) els estudis de caràcter retrospectiu de tota mena; 2) els desenvolupaments de reflexions generals sobre el lema del congrés amb l'afegit d'alguna il·lustració singular, passablement local; 3) les propostes de viabilitat de conservació de panorames naturals i construccions humanes d'acord amb la legislació vigent als diversos nivells de l'administració, des de l'europea fins a la municipal; i 4) aportacions miscel·làniques sobre experiències concretes d'actuacions de conservació. Tot i que Marí procurava confinar els treballs d'història al primer calaix -el més nombrós-, la majoria de les comunicacions de l'àmbit havien estat bastides en perspectiva pretèrita, més o menys reculada en el temps. En aquest context fa bo de recordar l'advertiment emès pel geògraf Jaume Busquets al pròleg en relació al pes "aclaparador" de l'enfocament històric en els estudis locals i la necessitat de diversificar les aproximacions teòriques. Però, cal plànyer aquest decantament? Deixem la pregunta a l'aire.

D'entre les comunicacions d'aquest àmbit, m'agradarà destacar-ne un parell les quals es deixen "arrossegar" decididament vers el passat sense renunciar a donar la visió actual del tema tractat. Una barreja diacrònica el resultat de la qual és un producte consistent i gens aigualit. La comunicació titulada Paisatge ambiental, social i cultural de la vinya a Catalunya, signada per Gemma Molleví i Bortoló, descriu diversos àmbits vinculats a l'activitat vitivinícola del Principat. Molleví defensa el valor patrimonial dels paisatges que ofereixen els quals cal interpretar des d'una òptica d'estratègia comparable a la qualitat del producte: les denominacions d'origen, l'enoturisme i la proposta de declaració de zones tradicionalment vinateres com a patrimoni de la humanitat per part de la UNESCO, són mitjans per a desenvolupar aquella estratègia com a projecció del passat cap a l'esdevenidor. Per la seva banda, David Serrano i Giné, proposa l'estudi retrospectiu dels Canvis en els usos i les cobertes del sòl a les Muntanyes de l'Ordal, Barcelona (1717-2000) en base a les dades fornides pel cadastre de Patiño (1717), els amillaraments vuitcentistes, i els vols fotogràfics de la segona meitat del segle vint, com a una metodologia vàlida per a guiar els estudis ambientals actuals.