El llibre que teniu a les mans forma part d'una recerca més amplia que es planteja l'estudi del procés històric de construcció ecològica i simbòlica dels paisatges muntanyencs catalans. Aquesta recerca va començar l'any 1997 amb la nostra memòria de DEA Les Pyrénées maudites. Économie morale, mythopaysage et écosymbolicité. Essai de géographie culturelle (París, EHESS, dirigida per Augustin Berque) i va continuar amb la memòria de doctorat El paradís indicible. Ecosimbologia del protopaisatge montserratí modern (UAB, 1999, dirigida per Abel Albet). En aquestes dues recerques, el nostre interès ha estat acostar-nos a la representació dels espais muntanyencs catalans –el Pirineu en un cas, Montserrat en l'altre– durant l'edat moderna. Però, mentre en la primera recerca ens preocupàvem per la relació mediambiental de les classes populars rurals, en la segona ens interessàvem pel procés de construcció de la imatge del Montserrat modern per part dels grups socials més culturitzats.

El treball que avui presentem es planteja estudiar la relació que es va establir entre l'elit cultural catalana i algunes muntanyes del nostre país, al llarg de l'edat moderna, del segle XIX i dels primers anys del XX, des d'una perspectiva interpretativa que qualifiquem de nova geografia cultural. Seguint els resultats de la tesi de Serge Briffaud, hem cregut que la percepció de la muntanya en tant que cosa estètica i agradable és a dir, la seva representació com a paisatge, fou el que va donar a veure

aquesta realitat geogràfica. Tanmateix, especialment després dels treballs de Denis E. Cosgrove, també som conscients que la relació paisatgística va néixer, a Europa, com una forma de representació del medi ambient pròpia d'una elit social i econòmica en el moment de l'adveniment del capitalisme. D'aquí el nostre interès pel món de l'elit cultural i social catalana.

En aquest punt caldria fer una precisió terminològica per distingir el que anomenem paisatge del que porta el nom de medi ambient. En el nostre país, el paisatge ha estat repetidament entès com una relació o un sumatori d'elements naturals que comparteixen un mateix espai o territori, però aquest no va ser el seu sentit originari (que, com veurem, es vinculava al món de la pintura i doncs dels valors artístics) ni és el sentit en què l'utilitzen les darreres tendències en geografia cultural. Aquesta confusió del que és el paisatge i del que seria la natura o el medi ambient ha estat un gran problema epistemològic tot i que acadèmicament ha permès la convergència d'investigadors que treballaven qüestions diverses emprant, no massa acuradament per cert, un mateix concepte teòric. D'una banda tenim, doncs, la natura o el medi ambient que, tot i que no són exactament el mateix, podem identificar-los al vessant objectiu, ecològic o físic de la relació amb el món que ens envolta i que qualifiquem com a natural. De l'altra, hi ha el paisatge, que representa l'altra cara de la mateixa moneda, és a dir, el món dels valors, de les metàfores, de les representacions i models que hi ha al