Si responem afirmativament correm el perill de creure'ns que la visió que ens proporciona la practica científica és l'única que compta, i que els animals, les plantes i els minerals posseeixen una realitat pròpia, que no té res a veure amb la nostra. Però això és cert només en part. És cert que els elements no humans tenen les seves característiques, els seus metabolismes, les seves formes de funcionament..., però nosaltres mai no hi podem accedir directament. Hi accedim a través d'hipòtesis, teories, paradigmes, intuïcions, analogies, models en general que ens expliquen com és allò que anomenem natura. Ara bé, la forma com hi accedim ens fa apropar a una natura que no és natural –si no és perquè la definim com a tal– sinó una natura culturitzada.

Mai no ens acostem al món natural ingènuament sinó que sempre ho fem proveïts de models que han estat socialment construïts i acceptats com a pertinents. Podrem pensar que l'accés directe al món exigiria una representació del mateix a escala l:1, però, en aquest cas, l'esforç seria inútil perquè el que demanem a tota representació és que simplifiqui la realitat i de res no serveix un mapa de Catalunya que sigui tan gran com el nostre país. En tot cas, necessitem una Catalunya en miniatura, però aquest procés de miniaturització vol dir que certes coses es perdran i que altres seran més presents del que ho són en la realitat. Més important encara, hauran d'esdevenir símbols o signes que ens permetin llegir la realitat a partir d'una altra realitat.

Per entendre el nostre punt de partida, cal tenir ben present que la realitat també ens la representem, que ens en fem una sèrie d'imatges mentals i que, per a nosaltres, no té més lleis que les que li hem volgut imposar encara que perquè això sigui cert s'hagi d'acompanyar de la certesa que aquestes lleis formen part de la natura. La terra gira al voltant del sol malgrat que és evident que això passa a l'inrevés. Però és que en realitat la terra, com diu Berque, és alhora com la terra de Husserl i com la de Galileu: per al primer, des de la fenomenologia, està quieta, però, com deia Galileu, amb tot, es mou.

Tot el que hem vist fins ara es pot incloure dins dels paradigmes emergents en les ciències socials, la geografia en primer lloc. En aquest sentit, les darreres tendències de la geografia cultural, i especialment l'obra d'Augustin Berque, que en aquesta recerca seguim molt estretament, ens ensenyen que la realitat, tot i tenir un vessant objectiu, és alhora aparença de realitat i que seria nefast de voler distingir ambdós aspectes o tractar de veure'ls com a coses dissociades. Per això ens cal ser capaços de donar compte tant de les transformacions subjectives i fenomenals com de les transformacions objectives o físiques que funcionen alhora per donar al medi un sentit unitari. En aquest sentit, la societat es projecta en la natura i la natura ens retorna, no com el que ella mateixa és, sinó com un ens socialitzat. El simple –o complex– fet de posar noms a les coses i d'associar-hi valors fa que la distancia entre el Jo i el món es faci difusa.