Com a punt de partida, tenim un gran interès a deixar clar que creiem que el món real existeix més enllà de la voluntat de les persones i recordar que definim la realitat com la característica pròpia d'aquelles coses que considerem que no podem fer desaparèixer amb la nostra voluntat. Però, en la nostra recerca, el que ens importa és que els humans percebem quelcom com a real i ens movem entre elements poderosos que ben poques vegades ens plantegem si són reals o no: per a nosaltres la seva realitat és donada per descomptat. Llavors, aquells elements considerats reals ens permeten o ens impedeixen fer, pensar o sentir certes coses.

A escala humana, no hi ha una natura independent de la nostra representació del món que ens envolta. Ens és impossible d'accedir a la natura natural, tan sols podem tractar amb una natura vista des de la humanitat, una natura no natural sinó humanitzada. D'aquesta manera, el lloc forma part alhora de l'objecte i també del subjecte, però sobretot l'hem d'entendre com a empremta i matriu de sentit: empremta perquè és el resultat d'una societat que l'ha construït o que li ha donat sentit; matriu perquè contribueix a explicar el món real, a donar-li sentit i a provocar certes reaccions culturalment definides. En definitiva, el món en general, o els llocs en particular, són parlats, de manera que són objecte de discurs, però, a més d'empremtes del món social, els llocs també ens parlen, també esdevenen matrius de sentit per a la nostra acció social i individual: des d'aquest punt de

vista esdevenen textos en un sentit ampli. En aquest sentit, els paisatges, com diu Mike A. Crang, es poden concebre com a textos que il·lustren les creences de la gent, com una expressió d'ideologies socials que troben en el medi natural un suport i un reforç i que, afegim nosaltres, ajuden a configurar aquestes ideologies i la mateixa societat. Aquest fet és molt important i cal tenir-lo en compte en l'estudi del nacionalisme.

De fet, perquè pugui existir com a text, la realitat geogràfica necessita ser també objecte de discurs. Entre textos i discursos hi ha una relació dialèctica i no es pot pensar que el món físic i el món de la interacció social són dues realitats fenomenalment diferents. No hi ha un món només objectiu, com no hi ha textos que es puguin entendre sense discursos. D'aquesta manera, la natura de l'espai adquireix la seva forma a partir de dos procediments que, seguint Alain Roger, ens proposem anomenar formalització in visu i formalització in situ. Segons el diccionari, formalitzar és fer formal, donar la forma apropiada a una cosa. En el sentit que aquí defensem, aquesta cosa serà una part o bé tot el medi ambient que envolta una societat determinada.

Així doncs, les societats tenen bàsicament dues vies per donar forma als espais en els quals i amb els quals viuen. D'una banda hi ha la formalització in situ, una manera de formar i reformar l'espai que passa pel treball físic i l'alteració de la materialitat del lloc. Un