hi prenguin part. L'autèntic poeta encara que acudí a la festa es farà independent dels Jocs, es crearà ell mateix, malgrat que inicialment aprofiti el caliu ambiental. A més, els Jocs Florals són cosa d'una vegada l'any, encara que el perfum de les seves flors es mantingui en el curs dels dotze mesos. En canvi l'excursionisme, en el cas més restringit, és cosa de cada diumenge i en bona veritat cosa de cada dia amb els actes i estudis que complementen l'excursió. L'excursionisme fa de vehicle a la Renaixença per entrar en un vast camp cultural i científic que mai no havia imaginat d'envair. Si els Jocs Florals salvaren una llengua, l'excursionisme creà una cultura. Una vegada havia sorgit Verdaguer, potser 1a Renaixença podia prescindir dels Jocs Florals. Verdaguer per si sol constituïa una afirmació contundent de tot allò que el deixondiment literari duia en el seu si. Però mancava una altra institució encara més ambiciosa que els Jocs, per coronar l'obra total de revifalla. La cronologia ofereix una coincidència curiosa. Els Jocs Florals consagren el geni de Jacint Verdaguer l'any 1877 i aquest mateix any es constitueix oficialment la primera entitat excursionista que havia de donar l'amplitud imprescindible als postulats renaixents fins aleshores restringits a la poesia.

Els comentaris que hem aportat de J. B. Permanyer i Carles Pirozzini deixen entreveure com era reduït el coneixement que es tenia de Catalunya quan a les darreries del 1876 i els inicis del 1877 un petit estol jovenívol s'aplegava per a constituir la primera entitat excursionista. De la terra catalana, dels seus monuments, de les belleses que atresoraven les seves muntanyes, se'n sabia ben poca cosa, i la ignorància d'allò que malgrat tot encara teníem, venia empitjorada pel provocat embadocament que ens feia sentir el que tenien els altres.

Semblava que una boira espessa planés de cap a cap de la nostra terra i mantingués embolcallat tot el que era digne d'admiració i estima. Els nostres monuments s'enderrocaven. Trista situació la de Poblet, la de Santes Creus, la de Ripoll i tantes altres fites de la nostra gran arquitectura lliurades a mercè de qualsevol que volgués apropiar-se dels materials de construcció o de fragments d'ornament. El Pirineu era considerat una serralada remota, esgarrifosa i inhòspita i una visió semblant preníen als nostres ulls les muntanyes inferiors com el Montseny, el Puigsacalm, les Guilleries, les Muntanyes de Prades o els Ports de Beseit. En les ressenyes de les primeres excursions efectuades i gairebé en les de tot el segle passat, queden prou reminiscències d'aquesta concepció terrorífica i constatem com els principals accidents geogràfics s'adjectiven de paorosos, infernals i misteriosos, donant així expressió de la subsistència d'un sentiment atàvic. Si per anar d'un poble a un altre, separats entre si per distàncies que avui ens semblen irrisòries es combregava abans i es feia testament, es pot deduir si algú s'arriscaria a anar, sense tenir-ne una necessitat peremptòria, a la muntanya llunyana. Els estudis naturals no arribaven ni a trobar-se en embrió entre nosaltres i a la Universitat, amb excepció d'algunes poques disciplines, s'ensenyaven uns principis abstractes, desentenent-se professionals i alumnes de la terra que trepitjaven.

Aleshores sorgiren els primers excursionistes. Cada excursió constituïa una descoberta. Les burles dels escriptors del temps, sobretot dels qui havien fet el miracle de revifar la llengua eren acerbes però aviat els qui les feien es contaminaren dels afanys excursionistes. A cada excursió aquell tel de blancor que hem suposat que cobria la nostra terra semblava