Prefaci

J. Franquesa i Gomis escriví que, després dels Jocs Florals, la institució més transcendental de la Renaixença és el Centre Excursionista de Catalunya. Carles Pirozzini havia aportat que en el temps de la fundació de la primera entitat excursionista, la nostra terra es trobava sense museus arqueològics, sense vida d'investigació artística, sense col·leccions del nostre patrimoni antic, amb aquest escampat, desconegut i amagat en esglésies empobrides, convents mig enrunats, ermites gairebé inaccessibles, que semblaven imposar pena de la vida en intentar aconseguir-les. "L'excursionisme —afegia J. Franquesa i Gomis— ha corregut el vel que amagava els tresors naturals i artístics de la terra catalana, els quals semblaven dormir tant com el mateix poble que els posseïa". Joan B. Permanyer corroborava aquesta apreciació em escriure "Belleses de Catalunya, de les quals els fills d'aquesta terra havien perdut l'esma fins al punt que tenint-les davant dels ulls no les albiraven. Monuments seculars, segells de la nostra gloriosa història foren reconquistats per un estol de joves. Pedres sagrades de la terra nostra, joies de Catalunya, ara gràcies a aquell jovent que en féu de la vostra conservació un culte i del vostre estudi un sacerdoci, el conèixer-vos ja no pertany a una ciència arcana". L'eminent geòleg mossèn Jaume Almera remarcava igualment que, mercès als excursionistes "avui tot allò especial i interessant de la nostra terra ha vingut a poc a poc a ser conegut pels paisans i pels estrangers contemporanis i ho serà pels venidors, puix quedarà tot perpetuat en les biblioteques i arxius del món".

Al seu torn, l'any 1915 escrivia Antoni Rubió i Lluch referint-se a l'excursionisme: "Ha portat a cap l'inventari de les riqueses naturals i arqueològiques de Catalunya mai més necessàries que en l'època present, en què tan sovint bufen apocalíptiques ratxades de vandalisme artístic, i encara ha estat durant molts anys el fogar de la ciència catalana, és a dir, de la ciència sentida i vestida en la nostra llengua a la qual estaven barrades abans totes les portes, no sols de les corporacions literàries i científiques oficials, sinó àdhuc les de les fundades i sostingudes pels propis fills de la terra. Si avui la ciència catalana té artístics palaus que l'aixopluguen, plens de gloriosos records de la pàtria, tingueu present que en la llar de l'excursionisme s'ha encès el primer caliu de la prosa científica catalana".

Un testimoni de vàlua, Joaquim Miret i Sans, amb motiu de les noces d'argent del butlletí del Centre Excursionista de Catalunya exposava el despertar de la seva vocació de la següent manera: "La commemoració del XXV aniversari de la publicació del Butlletí em dóna a mi, com segurament a molts altres historiaires i gents de lletres catalanes, la data més plaent i més aproximada del començ dels meus treballs d'història catalana. Temps feia que hi sentia indecisa afició i que llegia amb delectança les cròniques antigues: però principalment em movia la infructuosa curiositat de conèixer detalls de fets apuntats amb concisió i vaguetat en el llibre d'en Víctor Balaguer, l'únic que llavors excitava i mantenia el meu catalanisme indefinit o innocent. Creia que tot estava fet i que sols precisava llegir-ho i recordar-ho quan vaig anar trobant en aquest Butlletí noves i apuntacions que em descobrien un camp