extensíssim on calien encara extraordinaris conreus. Aquelles interessants ressenyes d'excursions al Montgrony, a Besalú, a Sant Pere de Roda i de visites a museus particulars, com el d'en Bosch i Pazzi i a exposicions arqueològiques com la de Manresa, aquelles primeres conferències sobre l'art romànic i aquelles monografies de castells feudals i de coves prehistòriques, tot allò constituïa per a mi un sorollós despertar i em revelava una tasca incommensurable que romania per fer i a la qual veníem obligats tots els catalans. Llavors vaig entrar per primera vegada als arxius i vaig anar a contemplar amb un sentiment i un interès totalment nous, per sa intensitat i sa orientació, les venerables ruïnes de Ripoll i de Poblet". I valgui encara la confessió de F. Montsalvatge i Fosses en afirmar d'una manera contundent referint-se a les publicacions de l'excursionisme: "Jo puc dir i em sento moltíssim grat, que cap de les meves obres no seria acomplida sense la seva ajuda".

Domènec Palet i Barba presentava encara un altre punt de vista en escriure: "Gran és la feina feta per l'Excursionisme Català, recercant, estudiant i fent conèixer i admirar les coses de la nostra terra en tots els ordres, però un dels caràcters de la seva labor que té més importància, és la d'ésser eminentment popular, el qual pesa tant almenys com la quantitat d'allò fet. La seva obra no és tasca solament de savis o d'intel·lectuals i artistes i per a servei d'erudits, sinó que s'ha estès a tothom, fent a la vegada aimadors entusiastes i conscients que en la seva actuació tenen un paper principal i realitzant una cultural acció de vulgarització".

Les anteriors opinions, entre moltes d'altres de semblants que en el curs dels anys, han estat emeses per homes prou significatius, ens estalvien de posar en evidència alguns dels trets essencials del nostre excursionisme. Aquest és nodrit per una saba espiritual que no li és exclusiva sinó que prové de la mateixa soca de la Renaixença catalana. Arreu del món, el recórrer plans i muntanyes és un esport i un exercici; entre nosaltres de més a més, ha estat i és encara una distinció espiritual i proclama un afany de superació i de cultura. Totes les grans empreses d'estudi que s'han realitzat a Catalunya han estat iniciades dins de l'excursionisme i les planes que segueixen ho posen prou en evidència.

Si, per la transcendència de la seva missió, es compara la tasca realitzada concretament pel Centre Excursionista de Catalunya amb la institució dels Jocs Florals, hem de constatar que aquests darrers són morts i fins i tot en bona part del present segle havien quedat eixalats i concertats a manifestar-se com un anacronisme sentimental, mentre l'excursionisme prenia puixança i avui igualment es manté viu i vigorós. Els Jocs Florals retornaren l'ús poètic a la llengua menystinguda i manifestaren llur eficàcia constituint un caliu de versaires impersonals suficient per fer sorgir del no-res mossèn Jacint Verdaguer. Tota la Renaixença culminà amb aquest poeta-geògraf, que tanmateix --no ho oblidem-- fou un líric-excursionista. Però amb l'aparició del primer poeta autèntic de la Renaixença, la missió dels Jocs podia donar-se per acomplida puix en endavant, totes les seves festes podran avaluar-se per la força, no dels Jocs en si, sinó per la dels poetes que