d'utilització del sòl." [30] I finalment, en una nova contracció de l’àmbit, “el Pla General Metropolità (PGM), aprovat el 1976, és un pla de contenció de l'especulació, de millora de les infraestructructures i equipaments i de relligament de tots els pedaços territorials descosits i mal embastats, [...] el pla que, amb retocs i afegits, ha fet possible en definitiva la Barcelona del 92." [31] Cal esmentar que Oliveras recupera el balanç de la planificació dels anys seixanta i setanta efectuat per Lluís Casassas a Barcelona i l'espai català (1977) amb nombroses citacions del treball.

L’aplicació del model d’interacció entre les corones metropolitanes ideat per Peter Hall [The world cities, Londres, Weindenfeld and Nicolson, 1984] al cas de Barcelona és el referent de l’apartat "L'expansió de l'àrea metropolitana real" [32-40]. En el detall de les fases de desenvolupament, recorda els estudis de les àrees de mercats de treball efectuats per Mita Castañer, els de les àrees de trucades telefòniques estudiades per Joaquim Clusa i Lluís Casassas i els de les àrees funcionals per Enric Lluch i Pilar Riera, els quals corroboren com: "l'àrea i la regió metropolitana de Barcelona són reals i estan en expansió" fins abastar tot Catalunya. En aquest context, és prou eloqüent el

recordatori d’una especulació d’Oriol Nel•lo (1997), gairebé en posat d’endeví, sobre si Manresa és o no és metropolitana.

“L'Entitat Municipal Metropolitana i la Corporació, que es feren càrrec del govern de l'àrea en qüestions com ara l'urbanisme, el transport, la distribució d'aigua, la recollida d'escombraries i altres serveis, mantenien un poder polític i financer gens menyspreable i la voluntat d'engegar una multiplicitat d'iniciatives. [...] El govern de Convergència i Unió aprofità la seva majoria absoluta al Parlament de Catalunya per dictar les anomenades lleis d'organització territorial de Catalunya, aprovades el 4 d'abril de 1987" [40-41] i dissoldre-les per a crear-ne de noves, les quals Oliveras, com a geògraf, ja ho remarcat abans, no podia acceptar. És un episodi esclaridor de "Com el poder fa desaparèixer i aparèixer àrees metropolitanes" [40-43]. "Desfeta l'antiga Corporació, els 27 municipis que la constituïen formen la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, per tractar conjuntament de qüestions urbanístiques i altres temes d'interès comú, independentment del Consell Comarcal del Barcelonès. El pacte metropolità