germans Rubió i Tudurí preparaven per a la Conselleria d'Economia. La publicació, a la Revista de Catalunya de setembre de 1938, de la comunicació de Pau Vila al Congrés Internacional de Geografia d'Amsterdam ("El poblament de Catalunya: el problema geogràfic de l'aigua") és el colofó d'aquella etapa.

La solució de continuïtat de 1939 afectà d'una manera especial el desenrotllament dels estudis geogràfics en els camps de l'ensenyament, de la recerca i de l'acció pública. L'eradicació dels arxius meteorològics, la desaparició de les institucions d'estudi i dels organismes públics, la cessació de les publicacions catalanes, i l'allunyament d'algun dels geògrafs més qualificats, tingueren conseqüències greus.

El signe de la continuïtat, el dóna la publicació, el l947, de dos llibres de Salvador Llobet: la monografia geogràfica d'Andorra i la seva tesi doctoral sobre el Montseny (acabada el 1944). En els anys posteriors cal anotar els treballs de Josep Iglésies sobre geografia històrica de la població catalana, la tesi doctoral (inèdita) de Vilà i Valentí sobre el Bages, i la de Maria de Bolòs i Capdevila, que es troba en curs d'elaboració, sobre la Garrotxa.

En aquesta nova fase ha tingut una influència substancial la presència, des de juliol de 1939, a la direcció de l'Institut Francès de Barcelona, de Pierre Deffontaines, continuador emèrit d'un altre dels deixebles de Vidal de la Blache: Jean Brunhes. Al voltant del professor Deffontaines es reuní aviat un cercle d'estudiosos de la geografia (Solé i Sabarís, Llopis, Iglésies, Fontboté, Llobet, Vilà i Valentí entre altres) que recolliren el seu mestratge i el dels geògrafs que cridava a la tribuna de l'Institut: Blanchard, Faucher, Fallot, Clozier, Papy, Juillard. A través dels treballs de Salvador Llobet esmentats suara, l'aportació metodològica deguda a Deffontaines s'incorporava a la bibliografia geogràfica catalana. La Societat Catalana de Geografia i la Secció de Barcelona de l'Institut de Geografia J. S. Elcano són les institucions que han aglutinat en l'etapa més recent els treballs dels geògrafs catalans, especialment en el camp de la geografia humana i de la geografia regional.

El nivell dels estudis geogràfics en arribar a la meitat de segle permetia d'emprendre la composició d'una geografia del Principat segons un mètode rigorós. Hi havia força materials acumulats, i era possible de reunir un equip d'especialistes que en fes la síntesi i que omplís les llacunes més desvergonyides