El segon punt a remarcar és la solució donada a un dels problemes metodològics difícils de resoldre en geografia física: l'estudi dels rius. A diferència de la morfologia terrestre, que té ben establerta, des del temps de Davis i de Martonne, la seva autonomia respecte a la ciència geològica d'on es desprengué i la seva integració dins la geografia física, la hidrografia ha passat per un procés molt més confús. En efecte: un cop superada l'etapa descriptiva de "rius i afluents", la hidrografia romangué lligada llargament a les consideracions i als mètodes pròpiament hidrològics, massa abstractes per als propòsits del geògraf i poc atents al paper del relleu com a causa i com a efecte dels cursos d'aigua continentals. A la Geografia de Catalunya la xarxa fluvial és examinada a la secció que tracta de la configuració del relleu pel que concerneix els factors de l'evolució dels rius i dels distints conjunts hidrogràfics. I el tema és reprès per Valentí Masachs, hidròleg, després de tractar el clima, amb l'estudi molt conscienciós del règim, del cabal, i de les irregularitats dels rius (crescudes estivals) de cada una de les conques fluvials. El fet que Masachs basi aquesta part de la seva contribució [El clima 163-186; Les aigües, els rius 187-207] gairebé exclusivament en treballs propis hi dóna un valor particular.

Els llacs [Les aigües, els llacs 208-212] són objecte d'un capítol especial, en què Solé i Sabarís examina l'origen i les característiques dels estanys de les diferents conques lacustres: els estanys pirinencs d'origen glacial, els aiguamolls litorals separats de la mar per barres de sorra, els llacs arreics de l'Urgell, l'estany tectònic de Banyoles. La petita monografia que s'ocupa d'aquest darrer reconstrueix la història del llac i aclareix la procedència de les aigües d'alimentació [Les aigües, les aigües subterrànies, les deus minerals 213-222]. Per a l'estudi del clima, Masachs utilitza àmpliament els treballs de Fontserè i dels seus deixebles i col·laboradors, especialment l'Atlas pluviomètric de Joaquim Febrer. Potser per aquesta raó les mitjanes utilitzades per Masachs corresponen a un període de vint anys (1906-1925), una mica curt per a esborrar les peculiaritats que pugui presentar una determinada vintena d'anys, i poder-los donar una validesa general. Al mateix temps, en referir-se a la pluviositat, en un clima tan irregular com el nostre, hauria estat útil que, al costat de l'any mitjà abstracte, l'autor hagués donat les dades d'un any i d'un any humit concrets o hagués exposat la variació al llarg dels anys. Després d'estudiar els diversos tipus de clima dedica una secció a la dinàmica atmosfèrica. Hi presenta els tipus de temps propis del país i en dóna les causes, amb un sentit didàctic molt adequat al caràcter de l'obra.