que els dels altres productes. Però l’estudi de les fluctuacions dels preus no es redueix pas al moviment de llarga durada, sinó que comprèn també les fluctuacions cícliques i estacionals que tenen una gran importància, car en una economia de tipus antic poden determinar el repartiment desigual dels beneficis entre les diferents classes socials. Vilar, després de treballoses anàlisis sobre les variacions cícliques i estacionals, arriba a la conclusió que “els preus agrícoles catalans (tret del vi) només sofriren, al segle XVIII, variacions periòdiques moderades en comparació de les economies veïnes: França i Castella” [p. 439]. Així, doncs, Catalunya “se separa sensiblement del tipus antic d’economia cerealística per acostar-se, gràcies a les fortes importacions de blat, als mercats moderns on actua la compensació mundial” [p. 443].

Del que hem exposat fins ara, un hom pot deduir que, en conjugar-se l’augment de la producció amb l’alça de preus es produí un increment en els beneficis obtinguts en les explotacions agràries, però a l’historiador no li basta d’extreure això: li cal saber el grau d’augment d’aquests beneficis, la manera com es repartiren entre els diversos grups socials que intervenen en les activitats agràries i, sobretot, en què s’esmerçaren.

Per a estudiar l’evolució de les rendes utilitza una font excepcional: el registre del Real Patrimonio, en què es troben reproduïdes, cada tres o cinc anys, les adjudicacions dels drets senyorials que pertanyen a la corona. Aquesta documentació li ha permès de seguir quantitativament l’evolució de les rendes senyorials durant el segle XVIII. La principal conclusió a què arriba és que, al llarg d’aquest segle, les rendes reals es quintuplicaren. O sigui que un determinat tipus de renda agrària, “la senyorial”, conegué un increment molt superior a l’alça de preus. Malauradament no disposem de fonts semblants per a analitzar l’evolució de les rendes de les altres categories socials que intervenen en les activitats agrícoles. Malgrat això, Vilar ens mostra, a través de diferents textos, com els mitjans i sobretot els grans propietaris aconseguiren d’incrementar de manera ininterrompuda llurs beneficis; i que la mateixa cosa s’esdevingué en el nivell dels propietaris burgesos. Però per als altres sectors de la pagesia, els quals Vilar denomina “pagesia subordinada”, la conjuntura fou menys favorable. Així, bé que sigui molt difícil de generalitzar, els arrendataris, els parcers, els rabassaires i els jornalers aconseguiren, a tot estirar, d’augmentar llurs rendes o salaris al mateix ritme que els preus, i de vegades no aconseguiren ni això.