Aquests resultats no deixaran de produir controvèrsia. Potser, com ja ho he avançat en un altre lloc, (2) pequen d’un excés d’optimisme. En efecte, si la xifra de la població de 1787 sembla prou ben establerta, la del 1718 em sembla francament deficitària. Quan expresso aquesta temor, penso, sobretot: 1r En el quocient d’habitants per foc (3,90), molt baix i força inferior al del 1787 (4,57); 2n, en les taxes obtingudes per l’aplicació, a l’escala local, de les xifres dels bateigs a les xifres dels habitants inscrits per tots dos censos. Una enquesta en curs, referida a 50 municipis (els habitants dels quals representen, en relació amb el total català, els percentatges d’11,33 el 1718 i de 13,48 el 1787), em dóna, en mitjana, aquestes taxes brutes de natalitat: 68,11 per mil a la data del primer cens, i 47,52 per mil a la data del segon. Aleshores, aquests resultats no solament contradiuen els quocients citats més amunt, sinó que encara revelen una considerable menysvaloració demogràfica el 1718.

2. – “La population catalane au XVIIIe. Siècle”, comunicació presentada al Congrés Internacional de la Població, organitzat per la Unió Internacional per a l’Estudi Científic de la Població, a Nova York, pel setembre de 1961.

Evidentment, això no és prou. Cal dur més lluny la crítica del document, verificar-ne el valor comarca per comarca. És probable que molt sovint sigui bo (sobretot per als municipis petits), i que a vegades sigui rebutjable. Tasca treballosa, però no pas sense interès, que pot aportar algunes precisions i fins i tot alguna rectificació, al formidable quadre bastit pel professor Pierre Vilar. [Jordi Nadal, Serra d'Or, any VII, núm. 3 (març de 1965), p. 20.]

Extensió i intensificació de la producció agrícola

Les transformacions de l’agricultura són un dels factors bàsics dels canvis operats en l’economia i la societat catalanes del segle XVIII, car el desplegament de les activitats comercials i industrials fou possible gràcies a l’augment dels beneficis obtinguts en les explotacions agràries. D’aquí ve que aquesta part de l’obra de Vilar sigui una aportació excel•lent al problema, tan debatut als nostres dies, de la introducció i el desenrotllament del capitalisme, i més concretament, de la forma que adoptà al nostre país.

Vilar comença per analitzar l’eixamplament de la superfície conreada com la manifestació més directa de l’empenta dels primers cicles