Però la part més gran d’aquests avenços només era possible amb la progressiva integració de la producció agrària en un mercat regional i internacional. Vilar estudia en el tercer capítol el procés de comercialització de la nostra agricultura i assenyala que en aquest període “tot es converteix en mercaderia, i les relacions capitalistes s’instal•len àmpliament malgrat les habituds patriarcals de la masia, i el manteniment, i fins i tot l’enduriment, dels drets i dels controls senyorials”. La comercialització és evident en aquelles comarques en què hom ha implantat l’especialització de conreus i en aquelles que estan en contacte amb el gran mercat de Barcelona. En totes elles la part més grossa de la producció va destinada, no pas al consum propi, sinó a un mercat cada cop més ampli. Però la comercialització no queda reduïda a aquesta zona, sinó que afecta totes les comarques. Àdhuc a les masies situades entre Solsona i Cardona, una de les zones en què l’agricultura ha romàs més estancada, es trenca l’economia tancada, i els intercanvis són freqüents. El comerç exterior conegué un increment notable, sobretot a partir de mitjan segle, i tingué un paper decisiu en la transformació de la nostra agricultura. Gràcies a les importacions de blat fou possible que comarques senceres s’especialitzessin en el conreu de la vinya, o de l’olivera, molt més rendible que no el dels cereals. Al mateix temps, la demanda de vins i d’aiguardents

catalans en els mercats internacionals contribuïa a l’extensió de la viticultura. En definitiva, l’agricultura catalana aconseguí de superar, al llarg del segle XVIII, el primitivisme inherent a una economia d’autoconsum, i començà d’operar en el marc d’una economia comercialitzada.

El capítol quart és dedicat a l’estudi del moviment de preus, però Vilar ens adverteix que “la reconstrucció d’un moviment de preus no és mai, per a l’historiador, un fi en si mateix. Nosaltres només la considerem com un mitjà. Una manera de precisar de bell antuvi, en especial quant a la cronologia, les influències conjunturals sobre el moviment de la producció que els textos descriptius només fan copsar d’una manera molt vaga. Manera de preparar, després, l’estudi de les rendes, veritables factors de la formació econòmica del capital, i de llur distribució on es dibuixen socialment les noves estructures” [p. 371]. El conjunt dels preus agrícoles, tret del del vi, no mostra cap dinamisme decisiu fins a mitjans segle; l’alça començarà a aparèixer a partir d’aquestes dates, i rebrà l’impuls definitiu entre 1775 i 1780, i assolirà el seu punt màxim en els darrers anys del segle. En menys de cinquanta anys, els preus dels principals productes agrícoles hauran augmentat en un 100%. L’alça de llarga durada del preu del vi fou més moderada, pel fet que a la primera meitat del segle el nivell dels preus del vi fou relativament més elevat