La demografia

Els anys 1962 i 1963 hauran estat una fita per a la historiografia catalana. D’una banda, reedició de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, d’Antoni de Capmany i Montpalau (primera edició: 1779-1792); de l’altra, publicació de La Catalogne dans l’Espagne Moderne, de Pierre Vilar. Ens trobem davant de dos monuments excepcionals, construïts a glòria dels episodis més brillants de la història del Principat: la “revolució comercial”, a partir del segle XI; la “revolució industrial”, a partir del segle XVIII. No és pas el més petit títol d’honor de Catalunya el fet d’haver pres una part tan bella en les dues grans engegades econòmiques dels temps coneguts!

Entre Capmany i Vilar, comparables quant als mèrits, cal establir, però, algunes diferències que provenen tant de les qüestions tractades com del temps escolat entre ambdós tractaments. L’expandiment del comerç, que féu, la fortuna de la Barcelona de la baixa Edat mitjana, fou un fenomen oligàrquic, ben adient per a desvetllar l’entusiasme d’un representant del Despotisme Il•lustrat. El modern desenvolupament industrial, definit per la producció i el consum en massa, no podia trobar un millor acolliment que el d’un home de la Il•lustració Popular Contemporània.

L’engegada del segle XVIII fou decidida per la transformació del capital comercial en

capital industrial. D’antuvi calia establir, doncs, les formes d’acumulació d’aquest primer: dimensió de l’amplada creixent de la circulació, estudi de la comercialització del producte (primer de tot, els de l’agricultura), coneixença, en fi, de les forces productives. És exactament l’esquema de Vilar, que s’ha vist obligat a ajornar l’estudi de la industrialització catalana, pròpiament dita: els prolegòmens ja li han pres tres volums prou gruixuts.

Una part elemental de les forces de producció són els homes. Per tant, l’anàlisi demogràfica encaixa perfectament dins l’anàlisi econòmica.

Es tracta, com en el cas d’A. Labrousse, de no oblidar mai que, fet i fet, la història econòmica és sempre història social, amb un objectiu últim que és posar en clar les “variacions de la condició material dels homes”. En aquest sentit, el llibre de Vilar aporta una confirmació molt important a la tesi del seu mestre: a Catalunya, com a França, la puja secular dels preus operà, al Segle de les Llums, a favor de la renda i contra el salari. Enriquiment dels privilegiats, empobriment de la massa de la nació: “un important conjunt de granges senyorívoles catalanes multipliquen els beneficis per cinc, mentre que els preus agrícoles –determinants en l’Antic Règim econòmic- pugen només tres vegades”, “un salari agrícola quasi triplicat i ultrapassant de vegades el nivell dels preus, és un fenomen excepcional”, i un salari urbà (construcció) simplement duplicat és el més corrent.