demogràfics alcistes. La inexistència de fonts estadístiques dificulta el treball de l’investigador, el qual es veu obligat a aportar una massa enorme de textos descriptius. Tots ells, tant els que ens parlen d’aquest fenomen d’una manera general, com els que fan referència a les diferents localitats del Principat, es mostren unànimes a assenyalar l’extensió de la superfície conreada en el camp català en el segle XVIII. Tot i que cal no reduir-lo a una sola causa, destaca la importància que en les noves roturacions tingué el conreu remunerador de la vinya i afirma que foren els jornalers i els petits propietaris els qui, per mitjà del contracte emfitèutic i de rabassa morta, tingueren una participació més activa en la colonització de terres noves.

En un país mediterrani en què poden posar-se en conreu unes terres marginals, de rendiments decreixents, l’ampliació de la superfície conreada no és sempre exponent de progrés econòmic, sinó que un creixement de les forces productives es manifesta, sobretot, per la intensificació del conreu i per la introducció de millores tècniques. Vilar mostra l’interès que existí a tot el Principat per acréixer els rendiments per mitjà del regadiu, el perfeccionament de les tècniques d’explotació, la introducció de nous conreus, l’especialització, l’ús d’adobs, i el perfeccionament de l’instrumental agrícola.

L’ús del regadiu és una de les mostres més clares de l’interès sentit al nostre país pel

progrés agrícola. El corrent d’aigua més petit fou disputat entre els diferents grups socials interessats a augmentar les rendes de llurs explotacions. Les peticions a la Corona, que tenia el domini eminent de les aigües, són molt freqüents al llarg d’aquest període, i mostren com totes les classes socials, des del petit propietari o artesà fins a l’amo d’una gran masia o el comerciant barceloní, s’esforçaren a millorar llurs explotacions.

Quant als altres aspectes, els progressos realitzats també foren notables: el guaret absolut era un fenomen excepcional a la fi de segle, car les lleguminoses, les patates i el moresc alternaven amb els cereals. El fenomen de l’especialització de conreus és més conegut; així podem veure que, en algunes comarques la vinya, i en d’altres l’olivera, desplaçaren completament els cereals i els altres conreus menys rendibles. Aquests progressos exigiren bones labors i la utilització creixent d’adobs. Es fa difícil d’estudiar els avenços assolits en aquest camp, però sembla que existí un perfeccionament de l’instrumental agrícola i, sobretot, que augmentà l’ús dels adobs. Vilar ha seguit fins aquí les fluctuacions de la producció de manera indirecta. Les conclusions són lògiques: la producció agrària catalana assolí un increment notable en el transcurs de la divuitena centúria, a causa no solament de l’ampliació de la superfície conreada, sinó especialment a una puja dels rendiments mitjançant la utilització de tècniques intensives d’explotació.